Els Burnin’ Percebes salten al cine comercial sense deixar de ser delirants

¿Pot un percebe encendre’s en flames? ¿Riuràs molt si te’n dibuixo un en un braç? Aquesta i altres preguntes carregades de sentit metafísic es feien els adolescents barcelonins Fernando Martínez Fernández i Juan González Gutiérrez, avui d’uns trenta anys, mentre es morien d’avorriment a les Teresianes de Ganduxer. Va ser llavors quan va sorgir el nom que els donaria a conèixer com a col·lectiu, Burnin’ Percebes, que va saltar de ser un simple acudit privat a salvar-los de la vulgaritat onomàstica a què els havien condemnat els seus cognoms originals.

El Juan va estudiar a l’ESCAC i el Fernando, el Nando, va passar per Belles Arts –no en vol parlar gaire–, es va deixar arrossegar per la cinefília del seu amic i ben aviat es van convertir en un tàndem que va empaquetar estranys i experimentals curts i un llargmetratge, ‘La reina de los lagartos’, que van aconseguir tirar endavant a base de molt desvergonyiment creatiu i d’haver estalviat 20.000 euros. «Quan vam començar estàvem molt orientats a internet, situats en la línia de Venga Monjas, els Chanantes i alguns humoristes barcelonins com Carlo Padial», explica el Nando.

Ara, al Festival de Cine de Màlaga, la parella ha fet amb ‘El fantástico caso del Golem’, un salt de consideració al cine comercial, gràcies a l’afany de la productora Aquí y allá, un pressupost professional i un repartiment amb el qual directors més bregats es donarien per satisfets. Déu n’hi do: Brays Efe (en un paper allunyat de Paquita Salas en el qual reivindica una nova masculinitat), Bruna Cusí, Anna Castillo, Luis Tosar, Roberto Álamo i Nao Albet, a més de Javier Botet, que necessita explicació a part.

Humor d’una altra manera

Cusí i Botet, que van protagonitzar al seu dia ‘La reina de los lagartos’, van camí de convertir-se en actors fetitxe dels Burnin’. De físic gens normatiu, producte de la síndrome de Marfan, primíssim, Botet ha treballat a Hollywood i en especial amb Guillermo del Toro. El gran repte dels directors va ser situar aquella improbable parella en el mateix pla perquè Botet fa dos metres i Cusí, gairebé 50 centímetres menys.

La mirada d’aquests dos directors és especial: «La nostra intenció és utilitzar l’humor d’una altra manera, reclamant la importància que té per a nosaltres però allunyant-lo una mica del mer entreteniment, buscant un missatge i una estètica sense renunciar que l’espectador s’ho passi bé», explica el Juan. ¿Com es pot explicar l’estil excèntric dels Burnin’? És una amanida que apunta a grups de WhatsApp, l’estètica pop d’Almodóvar, la impavidesa de Wes Anderson, l’entremaliadura d’‘El gran Lebowski’ o algun gif vist per allà: «Era un moment de ‘Top Secret’, aquella pel·li tan boja dels ZAZ, en què un guerriller clava un cop de puny a un soldat nazi que cau des d’una torreta i es trenca al terra en trossos de ceràmica. Ens agradava molt i vam pensar què passaria quan la família n’hagués de reconèixer les restes. Aquest va ser el germen de la història».

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Aquesta idea nodreix també la impactant –en tots els sentits– primera seqüència del ‘Golem’, amb referència als memorables títols de crèdit de la sèrie ‘Mad Men’, i presenta molt clarament que ens trobem en el terreny genuí dels Burnin’. Una història de ciència-ficció molt boja en la qual fer-se miques entra dins del possible després del descobriment de l’existència de golems –ninots de fang construïts per una empresa– que han substituït les persones i les morts per aixafada de piano es converteixen en una pandèmia per la fallada d’un algoritme.

Tal és l’afany d’aquesta parella per deformar la realitat que ha aconseguit que molts dels actors que hi participen es mostrin irreconeixibles «en una manipulació que genera una tensió agradable»: allà hi ha un Tosar tret de context, «com un Julio Iglesias desubicat»; un Nao Albet delirant, un Álamo amb perruquí i el gran repte és reconèixer Tito Valderde. «Teníem el guió gairebé acabat, però fins que no hem configurat amb ells els seus respectius personatges no l’hem donat per acabat».