Rock’n’roll madur i humil

Comença una cançó de Fito & Fitipaldis i saps que són ells: les guitarres netes, la vibració vintage, aquesta veu de tipus corrent que es posa líric. Fito Cabrales va trobar una fórmula guanyadora quan, en paral·lel al rock urbà del grup que el va veure néixer, Platero y Tú, va sondejar una proposta més serena i virtuosa amb què va acabar carregant-se les llistes de discos més venuts a compte d’obres com Por la boca vive el pez (2006) i Antes de que cuente diez (2009).

Continua allà, molts anys després, madurant el seu so i les seves rimes i tenint-ne cura, amb Carlos Raya com a braç dret (producció i guitarra) i conjurant amb cançons les seves crisis confesses, d’inspiració i d’ansietat. Si Cada vez cadáver (2021), que va arribar després d’un lapsus de set anys de sequera, transmetia alguns pensaments funestos, el seu relleu sona una mica menys abstret i més lleuger. Començant per aquest primer senzill Los cuervos se lo pasan bien, en què mira de treure ferro als seus dilemes íntims: "Jo sempre m’he sentit estrany / Tan trist com afortunat".

Eco de J. J. Cale

No sempre s’entenen les seves metàfores, tot i que així ha sigut sempre el seu estil, proveïdor de fogonades poètiques entremesclades en les melodies. Però un indici d’alliberament anímic es percep a la peça més destacada de l’àlbum, la titular, en què sembla desempallegar-se de pesos a mesura que la dinàmica s’accelera, incorpora el saxo i el sentim caminant al galop

i a punt de deixar anar coses que guarda a la recambra, a "la punta de la llengua". No arriba a precisar-les, però queda un groove ben travat a l’estil J. J. Cale i un crescendo amb punyent solo de guitarra.

És el primer àlbum del grup sense cap cover, un aparent signe de fertilitat, o de seguretat en si mateix i en la seva capacitat per continuar creant. El cançoner presenta un equilibri de tempos, des de la narrativa apaïsada de Marea imparable al rock’n’roll de Como un ataúd. Despunten aquests envits devastadors, amb saxo eufòric a l’estil E Street Band, de A contraluz i Mentira y verdad, i el swing d’Una maldita suerte. A l’altre extrem, la peça més severa, Volverá el espanto, una de les poques, ha dit Cabrales, que va començar a escriure pensant en un tema precís (les guerres: "es van cavar rases, es va encendre la metxa, quan no ho va poder veure ningú").

Cançons que costaria que colessin en un top 10 de Fito & Fitipaldis, si bé, a favor seu, es pot afirmar que conserven les constants vitals del grup i, una mica més difícil, la sensació d’espontaneïtat. No hi ha pretensió de complicar les coses, sinó de tenir cura d’una noció musical lleugera, humil fins i tot, com es respira a Ardi, la simpàtica peça instrumental que tanca el disc. És possible que la banda ja hagi dit el que havia de dir, i per celebrar els seus èxits pretèrits hi haurà aquesta gira Aullidos tour, amb parada doble a Barcelona, el 16 i 17 de gener al Palau Sant Jordi.

‘El monte de los aullidos’

Fito & Fitipaldis

Notícies relacionades

Els Pecos, la venjança d’un fenomen fan menyspreat

El somni americà mutilat

Warner Music

Rock