Cinc títols per conèixer el controvertit Roald Dahl

Després de donar-se a conèixer com autor de relats per a nens el 1943 amb ‘The Gremlins’ (un encàrrec de Walt Disney molt llunyanament emparentat amb la popular pel·lícula de Joe Dante de 1984), Dahl va estar un temps abans de tornar al gènere. Ho va fer el 1961 amb la novel·la ‘James i el préssec gegant’, que relata l’al·lucinant i una mica macabra història d’un nen orfe (els seus pares van ser devorats per un rinoceront que es va escapar del zoo de Londres) que queda sota la tutela de dues tietes molt malvades i que acaba dins un préssec gegant, on viu una sèrie d’aventures d’allò més surrealista en companyia d’uns insectes gegants que parlen. Probablement, si s’hagués publicat uns anys després hauria sigut rebuda com la primera crònica d’un viatge d’àcid destinada al públic infantil. El 1996, Henry Selick en va dirigir una més que competent adaptació cinematogràfica produïda per Tim Burton.

Prenent com a inspiració de la rivalitat entre Cadbury i Rowntree, les dues companyies fabricants de dolços i xocolata que es repartien la major part del mercat durant els seus anys d’infància, Dahl va crear aquesta història sobre un nen de família molt pobra que aconsegueix una invitació per visitar la factoria de l’excèntric Willy Wonka, un meravellós empori xocolater que funciona gràcies al treball d’uns éssers diminuts anomenats Oompa-Loompas. En la primera edició del llibre, els Oompa-Loompas apareixien descrits com uns pigmeus africans, cosa que va provocar que alguns crítics remarquessin el problemàtic paral·lelisme que hi havia entre el treball a la fàbrica i l’esclavitud. Dahl va acceptar publicar una nova edició revisada en què els Oompa-Loompas passaven a ser una mena de ‘hippies’ nans procedents de Loompaland. Mel Stuart, el 1971, i Tim Burton, el 2005, van portar la novel·la al cine amb un èxit notable.

Dones submises que donen curs a tot el ressentiment acumulat, homes humiliats que planegen la seva venjança, burladors burlats, individus que combaten el seu buit existencial amb apostes esbojarrades... Roald Dahl desplega el seu pervers enginy i el seu macabre sentit de l’humor en 16 relats curts apareguts al llarg de més de dues dècades en diverses publicacions. Tres de les històries havien sigut adaptades per a la petita pantalla en episodis d’‘Alfred Hitchcock presenta’ (una, ‘L’home del sud’, va tornar a ser recreada per Quentin Tarantino a la pel·lícula ‘Four rooms’), i la publicació del llibre va donar lloc a una sèrie de televisió amb el títol ‘Relatos de lo inesperado’. Malgrat la procedència heterogènia dels textos, és el volum per adults més popular de l’autor.

Un nen anglès i la seva àvia noruega (personatge basat en la mare de l’autor) s’enfronten a una societat de bruixes que odien els nens que celebren una convenció en un hotel de luxe a Bournemouth. D’estructura una mica més complexa que altres obres infantils de Dahl, ‘Les bruixes’ suposa un nou raig de recargolat encant i desbordant imaginació i es beneficia d’unes esplèndides il·lustracions de Quentin Blake, però sovint ha sigut objecte d’acusacions d’excessiva crueltat i rampant misogínia. El 1990, el director Nicolas Roeg va portar ‘Les bruixes’ al cine en una adaptació que canviava el final a la història i que Roald Dahl va qualificar d’«absolutament atroç». La mort de l’escriptor el mateix any ens va privar de conèixer la seva opinió sobre la versió que el 2020 Robert Zemeckis va dirigir per a HBO Max.

Ja des de la simplicitat del títol, la catorzena novel·la de Roald Dahl per a un públic infantil anunciava la seva singularitat dins l’efervescent bibliografia del seu autor. Canviant les amenaces sobrenaturals de títols anteriors per conflictes domèstics no menys aterridors, ‘Matilda’ explica la història d’una nena intel·ligentíssima i molt aficionada a la lectura que recorre als seus poders telequinètics per fer front a la indiferència d’uns pares lamentables i a la perfídia d’una directora d’escola que tiranitza la seva pròpia neboda. Bellament il·lustrada per Quentin Blake, la novel·la va ocupar ràpidament un lloc distingit en les llistes dels millors llibres infantils de sempre. De la pel·lícula dirigida per Danny DeVito el 1996 i del musical creat el 2010 per Denis Kelly i Tim Minchin s’ha de dir que fan justícia a les virtuts del text original.