Política i moda

Carta de Chiara Ferragni a Ione Belarra

La majoria d’observacions, prejudicis i retrets que han suscitat els mugrons de la ministra de Drets Socials superen els límits de la ridiculesa humana

3
Es llegeix en minuts
Carta de Chiara Ferragni a Ione Belarra

Efe

En un acte diumenge junt amb Irene Montero, Ione Belarra va aparèixer amb un bonic suèter de cotó fi de color malva a conjunt amb el motiu que unia les dues ministres de Podem: la llei del només sí és sí. L’elecció de la vestimenta hauria passat desapercebuda si no hagués sigut perquè a la responsable de Drets Socials se li marcaven els mugrons i algú li va semblar que tenir pits és poc seriós. A partir d’allà, la imatge es va fer viral i la majoria d’observacions, prejudicis i retrets superava els límits de la ridiculesa humana. Uns es preguntaven per què no es va posar sostenidor. Com si el fet de vestir un suport evités que se’t marqui el mugró. Si els teixits són naturals, per moltes capes que una es tiri a sobre, apareixeran perquè senzillament hi són. Immediatament, apareixen senyores informant de l’existència de clàvies de silicona que et garanteixen que això no passi mai. Si no tens a mà un d’aquests estris, pots provar amb cinta adhesiva (¿qui no ho ha fet alguna vegada desesperada per temor el que diran?). Embenar-se el pit per obtenir els drets d’un home o amputar-se un pit com les Amazones per poder lluitar com un home són altres ecos de misogínia que acompanyen el cos femení.

D’altres, més catxondos, es plantejaven si Belarra estava excitada. Estimats, quan fa fred el cos (i els mugrons) també parlen. Però què li explicaré jo a aquests homes que ells no sàpiguen. Simplement han d’observar els seus propis. Perquè a això també vaig: si només els escandalitza que es marqui el mugró en una dona però ni se n’adonen quan es produeix el mateix efecte a la camisa d’un home és perquè es tracta d’una mirada clarament sexista. Per mirar de rebatre l’acusació de certa percepció masclista, llavors pretenen emparar-se amb el bon gust o el protocol... Señor@s, no em facin riure, poques coses més divines (boniques) estèticament que la imatge de la Venus de Milo. Potser d’allà les seves pors i enveges, el poder (vida) que té un mugró femení. Cremats tots els cartutxos, apunten a la intenció: «¿Buscava provocar?». Com si això llavors sí que la convertís en culpable. Sincerament, desitjaria que el gest de Belarra tingués una pretensió molt clara. Alliberar els seus mugrons, els meus i els de la meitat de la població mundial. Però fins i tot si l’objecte hagués sigut eclipsar amb aquesta imatge les crítiques a la llei del només sí és sí, llavors el que més em preocuparia és que al segle XXI un innocent mugró pugui encara pertorbar d’una manera tan puritana.

Una arma de poder

Notícies relacionades

Amb l’ocorregut, la tendència de rebuig més popular d’aquest tipus d’atacs masclistes persistents consisteix a maleir la roba, l’estètica o el cos. Com a víctima (no només de retrets sobre la meva aparença pel fet de ser dona sinó també per dedicar-me a l’anàlisi de la bellesa) no se m’ocorre una reacció més injusta i menys intel·ligent. La moda és una importantíssima arma de poder. Segons qui la utilitzi, portarà retrocés i submissió o progrés i llibertat. Per això, el feminisme i la indumentària s’han aliat en infinites ocasions per denunciar la repressió i defensar la diversitat.

Dimecres, en la inauguració del festival de Sanremo, la ‘influencer’ Chiara Ferragni va donar bon exemple d’això amb els quatre ‘outfits’ (missatges) que va lluir. Especialment quan, enfundada en un vestit de Dior de tul ‘nude’ amb brodat emulant el seu cos despullat, l’empresària italiana va formular un oportú, valent i emotiu discurs. En una carta escrita per a la Chiara de la seva infància (i per a totes les dones en general, també per a Ione Belarra) va recordar la contradicció en la qual ens ha sumit l’heteropatriarcat al dominar els codis de vestimenta i els nostres cossos (voluntat): «Si vas molt tapada ets un monjo, si vas descoberta ets una puta». El vestit que va decidir col·locar a sobre de la seva pell era un crit explícit per donar veu a totes les dones del món que són sotmeses a prohibicions i abusos, a les quals es diu que el seu cos provoca vergonya o que és només un objecte de desig que incita al pecat. «Llegiràs comentaris d’un sexisme ja normalitzat, planta’ls cara i no tinguis por. [...] Jo ho estic intentant, fins i tot en aquest precís instant», va finalitzar.