Lang Lang encara és el rei

El recital va arrencar amb un contrastadíssim Rondó en re major, KV 485 de Mozart, frasejat com si fos una peça teatral, amb una digitació de mestre. Del rei Beethoven el pianista xinès en va interpretar dues sonates de períodes ben diferenciats en la trajectòria del compositor, la núm. 8, Patètica, de 1799, i la núm. 31, op. 110, de 1821. Una mica més de dues dècades separen aquestes dues joies; en la Patètica Lang va intentar imprimir emoció a la lectura prodigiosa, accentuant el dramatisme del grave del començament. Però quan va poder va començar amb les seves curses impressionants amb el treball del detall en dinàmiques i agògica: si en el primer moviment va exagerar canvis de temps i rubatos en favor del drama –i de vegades en detriment de destacar totes les veus –, en el segon va tenir molta cura de la diferenciació entre els plans sonors. Una festa personal: va ser la tònica de tot el recital. Els seus efectismes, és clar, van provocar aplaudiments després del primer moviment.

Notícies relacionades

Les sèries i la vida

La Pegatina incendia el Poble Espanyol

La molt posterior i revolucionària en molts sentits Op. 110 va seguir el mateix camí, remarcant tota la seva modernitat. Des del primer moviment hi va haver gran contrast en les dinàmiques, amb un so molt bonic, estirat en els arpegis i construint en el segon una mena d’edifici de nova planta.

La segona part es va obrir amb una selecció de la Suite espanyola d’Albéniz, incloent-hi lectures refrescants, delicades i poc efectistes de Granada, Catalunya (amb un final de vertigen), Sevilla, Cadis (una bogeria), Astúries i Cuba. Meravellós va resultar el seu enfocament de Quejas, o la ‘maja’ i el rossinyol de Goyescas de Granados, virtuós aperitiu a les dues peces de Liszt que acomiadaven el programa, l’íntima Consolació núm. 2, i la impressionant Tarantella, d’Années de pèlerinage, en què Lang Lang va tornar a demostrar precisió tècnica i domini gairebé vergonyós davant una partitura endimoniada.