La Pegatina incendia el Poble Espanyol

J a fa tres anys que va bufar les 20 espelmes i no sembla que el temps desgasti La Pegatina ni li faci alterar el rumb. Els seus concerts continuen sent saraus de ca l’ample, vigorosos com quan eren joves, perfeccionats pel seu ofici i pel sibil·lí domini de cadascun dels ressorts que posen el públic en dansa. Així va ser ahir en un Poble Espanyol ple i disposat a secundar una sessió de música ballable d’abans, de sempre, amb nou músics competents en escena, acollida pel festival Empremtes.

El seu nou àlbum es titula Fuegos del barrio, que van recórrer gairebé completament, i hi va haver, en efecte, flamarades, rituals i purificadores, i molta celebració comunitària. Dominen el directe i saben dibuixar una onada devastadora de la qual no és possible fugir i que se t’emporta amb el seu encadenament de ritmes skatalítics (retrocedint fins a ¿Cómo explicarte?’, del 2007) i assalts rumbers: de Cómo se hacen las flores a la recent La voltereta. Taules indiscutibles, les d’Adrià Salas, amb el seu aire de ser un més de la festa i el seu distintiu timbre entre metàl·lic i nasal.

Novetat en aquesta gira és la pantalla horitzontal, amb realització en directe des del mateix escenari, on una càmera es movia com un membre més del grup. La Pegatina és un assumpte coral i Rubén Sierra va pilotar números com el rock llatí de Candela (on Salas va injectar a degollar la tornada de Ni más ni menos, de Los Chichos), mentre que Romain Renard, l’acordionista, va cantar en francès La bidouille, amb el seu toc soul. En una altra de les noves, Con este fuego, s’hi va afegir l’octet de percussions Brincadeira, en una impactant escena realçada pels metalls. Jugant amb els tempos, ràpid o molt ràpid, van fer pensar en Los Fabulosos Cadillacs en peces com Revulsiu.

‘No a la guerra’

Notícies relacionades

Les sèries i la vida

Lang Lang encara és el rei

Al seu nou àlbum se’ls veu especialment deixats anar, com si ser a dalt de tot o no ser-hi hagués deixat de ser tema de conversa, i això es va percebre en el directe, subjecte a un plaer visible tant a baix com dalt de l’escenari. Els clàssics van cremar: El gat rumberu, amb la seva tonada estirada i entonada pel públic. Hi va haver més rumba en forma de medley semiacústic, on el rescat de Muérdeme va obrir pas a una altra peça llunyana, No a la guerra. "Sembla mentida que després de 20 anys l’hàgim de continuar cantant", va apuntar Salas.

I en el camí de Mari Carmen i Lloverá i yo veré va surar al Poble Espanyol la sensació que, en temps de culte a l’star-system global, La Pegatina representa una altra mena de vincle, pròxim i tutejable. L’encant de la revetlla de poble, magnificada per nou tipus que en saben.