Mor l’actriu Gina Lollobrigida als 95 anys

Lollobrigida ha sigut un dels grans mites de la cinematografia italiana, amb pel·lícules com ‘Salomó i la reina de Saba’, ‘Pan, amor i fantasía’, ‘La romana’ i ‘Cuando llegue septiembre’. 

Luigia Lollobrigida va néixer a Subiaco (centre) el 4 de juliol de 1927 en el si d’una família benestant que va perdre el seu patrimoni en la II Guerra Mundial. El 1947, amb 20 anys, es va mudar a la pròxima Roma, on va començar a estudiar Belles Arts.

Segons explica en la biografia de la seva web oficial, ella era la «privilegiada», ja que mentre s’instruïa en art i lírica gràcies a una beca, la seva família de «refugiats» vivia en una única i petita habitació i «menjava la poca cosa que aconseguia recollir».

El trampolí al món de l’espectacle es va produir a la seva arribada a la ciutat, quan va acabar a l’escenari del certamen Miss Roma, en el qual va quedar segona, i posteriorment va ser convidada a la final de Miss Itàlia, en què finalment va triomfar Lucía Bosé.

De mica en mica, la jove va aconseguir entrar en els estudis romans de Cinecittà, interpretant petits papers, i tres anys més tard va rebre una oferta del milionari productor Howard Huges, així que l’actriu va agafar un avió per volar a aquell Hollywood efervescent.

Va trigar poc a penedir-se’n, a l’adonar-se que només podria treballar en produccions del seu mecenes, i va tornar a Roma per donar inici a una carrera que la consagraria com una de les actrius més aplaudides a Itàlia i Europa.

Els seus primers èxits van arribar a les ordres de Luigi Zampa, amb cintes com ara ‘Campane a martello’ (1949). El 1952 va protagonitzar junt amb el divo francès Gérard Philipe ‘Fanfan la Tulipa’, del realitzador francès Christian-Jaque, una pel·lícula premiada a Cannes i a Berlín, cosa que li va donar gran visibilitat al continent.

Va ser el començament d’una trajectòria en què, amb la seva mirada profunda i el seu exuberant bust, va interpretar més de 60 films, a més d’un munt de peces teatrals i papers en sèries televisives.

Tots els directors dels anys 1950 la volien, però va ser Luigi Comencini qui la va impulsar a la seva màxima esplendor en ‘Pan, amor y fantasía’ (1953), amb la qual va guanyar el seu primer premi, el Nastro d’Argento, gràcies a un recordat paper junt amb Vittorio de Sica.

En aquella època va treballar en grans produccions internacionals, com ‘La burla del diablo’ (1953), amb Humphrey Bogart; ‘Trapecio’ (1956), amb Tony Curtis, i ‘Nuestra señora de París’ (1956), junt amb un Anthony Quinn geperut.

Potser un dels seus treballs més emblemàtics sigui la producció ‘La dona més bonica del món’ (1956), junt amb Vittorio Gassman, en què fins i tot va cantar fragments de la ‘Tosca’, de Giacomo Puccini.

Assentada com una de les grans icones de la «italianitat», Lollobrigida va anar de mica en mica separant-se del món del cine, en el qual va conquerir nombrosos guardons, a excepció del cobejat Oscar.

De manera paral·lela, la seva vida privada sempre ha estat a la palestra: el 1949 es va casar amb el metge iugoslau Milko Skofic, amb qui va tenir un fill, Andrea, i de qui es va divorciar el 1971. I recordada és la seva relació amb l’empresari català Javier Rigau, 34 anys més jove que ella.

Notícies relacionades

Mor Gina Lollobrigida: així va ser el seu matrimoni amb l’empresari Javier Rigau

Cinc pel·lícules per recordar Gina Lollobrigida

L’actriu va acabar denunciant-lo per estafa i falsedat documental pel matrimoni «per poders» que van contraure el 2010, tot i que el marit va ser finalment absolt el març passat.

En aquella vista judicial al Tribunal de Roma es va poder veure la diva en un aparent bon estat de salut, amb el seu icònic cardat, una capa d’un vermell intens, botes de taló, les seves inseparables ulleres de sol i acompanyada per dos assistents.