Rosalía regna en «el millor de l’any» també a casa

L’estigma de no ser profeta a la teva terra flota en el nostre imaginari des de temps remots, i és un exemple il·lustratiu el cas de Julio Iglesias, el cantant espanyol de música popular que més ha sobresortit a escala global i que s’ha vist llargament ridiculitzat a casa. ¿Una inèrcia en procés de revisió? Així ho suggereixen les felicitacions dispensades a Rosalía en els resums del millor de l’any elaborats per la premsa espanyola.

Si setmanes enrere vèiem com ‘Motomami’ encapçalava rànquings dels mitjans nord-americans i europeus, fixem-nos ara en les publicacions més pròximes. No es desvien d’aquesta línia. Entre les especialitzades, el tercer treball de Rosalía Vila Tobella senyoreja com a millor disc de l’any a ‘Rockdelux’, ‘Mondo Sonoro’, ‘Enderrock’, ‘Muzikalia’, ‘Jenesaispop’, ‘Mussica’ i ‘Crazyminds’.

Com el lector potser recorda, ‘Motomami’ va coronar fa dies el rànquing d’aquest diari, recollint els vots de la secció de Cultura. I bé, resulta ser igualment el millor disc de l’any per l’‘Ara’, mentre que ocupa la segona plaça a ‘El Mundo’ i se situa en l’alta selecció (no numerada) d’‘El País’, ‘La Vanguardia’ i ‘The Objective’. Àlbum de l’any també a ‘Esquire’ i a ‘El Nacional’, i posicions una mica més baixes, sense sortir del ‘top 15’, a ‘Binaural’, ‘Efeeme’ i ‘Altafidelidad’. Menystenen Rosalía ‘Hipersonica’ i ‘Dodmagazine’.

Hi va haver un temps en què les llistes del millor de l’any eren objecte de brots acusatoris: fomenten la competitivitat en la música, rondinaven des de certs grups, estableixen jerarquies en una expressió tan pura com l’art, obeeixen a interessos industrials. Però, bé, des que l’opinió s’ha universalitzat a través de la xarxa, hi ha més rànquings d’aquests que mai. No només els continuen publicant els mitjans tradicionals; també els nadius digitals i fins i tot molts apassionats de la música en els seus perfils de Facebook o Twitter.

Notícies relacionades

Scorpions i Judas Priest, bucle de hits

El taxista que comparteix cartell amb Helen Mirren

El resultat és allà, en aquesta allau de llistats de llinatge variat, aquest any més coincident de l’habitual. Res impedirà, sens dubte, el debat acalorat, ni les invectives dels odiadors i els professionals a portar la contrària. Dolent, quan les llistes són totes molt diferents («no te’n pots fiar, cada mitjà va a la seva bola»); dolent, quan la crítica coincideix («es mou per consignes gremials»). Dolent, quan l’artista és reconegut fora («perquè no el coneixen de veritat»); dolent, si concentra elogis aquí («xovinisme provincià»). I per això ens divertim tant confeccionant-les cada anys.