Tiago Rodrigues planta cara a l’auge de la ultradreta al Lliure

El dramaturg i director portuguès Tiago Rodrigues arriba per fi al Lliure amb la seva obra ‘Catarina e a beleza de matar fascistas’, una faula sobre una cosa molt real: l’auge global dels moviments d’ultradreta. L’aclamada obra de Rodrigues, actualment al capdavant del Festival d’Avinyó, havia d’haver-se muntat a Barcelona la temporada 2020-2021 però les restriccions de la pandèmia van obligar a buscar noves dates i només es representarà dos dies: aquest dimecres i dijous.

L’obra mostra una família que té una tradició: matar un feixista a l’any. Aquesta vegada fan «aquesta absurda reunió», diu Rodrigues, per acabar amb un jutge que tenen segrestat, un home denunciat pel moviment feminista que vol canviar la Constitució per acabar amb la democràcia. La seva execució ha d’anar a càrrec d’una de les joves dones de la casa, Catarina, que s’inicia en la tradició familiar. Ella mai s’ha tacat les mans de sang i té seriosos dubtes respecte què ha de fer. La seva actitud planteja un debat filosòfic, humà i polític en la seva família respecte a l’ús de la violència en un món cada vegada menys dialogant i més polaritzat.

¿Pot ser legítima la violència per lluitar per un món millor? ¿Què diferencia la violència del feixisme històric contra les dones del masclisme actual? Aquestes i altres preguntes alimenten aquest aplaudit muntatge amb el que Rodrigues qüestiona com combatre des de la democràcia l’auge de la ultradreta.

Polèmic final

L’obra, interpretada per vuit intèrprets, ha creat polèmica no només pel plantejament de la trama sinó per la seva resolució final. Fins i tot va produir un cisma en la companyia ja que els mateixos actors s’hi oposaven. El discurs final –del qual no revelarem res per no fer un espòiler– ha provocat tota mena de reaccions: des de crits a llançament d’objectes i càntics. L’obra no deixa indiferent i provoca debat. Així que, si el monòleg final us interpel·la o us provoca, no us talleu. La companyia ja està curada d’espants.

Rodrigues va començar a escriure l’obra el 2018 amb ganes de connectar la història de l’antifeixisme, la dictadura portuguesa i les lluites feministes. Va voler confrontar aquest «residu institucional del feixisme en la justícia amb una dualitat de criteris respecte a la violència sobre la dona».

Política i emoció

Notícies relacionades

La Barcelona dels prodigis literaris

Fito Páez, salvatge i refinat

Catarina, el nom de la protagonista s’inspira en la figura de Catarina Eufémia, una camperola assassinada el 1954 per reclamar els seus drets laborals. Un cas mai jutjat que és símbol de la resistència antifeixista i de l’emancipació de la dona. «L’obra parla de política però també d’enveja, de traïció, d’elements emocionals», afirma l’autor. Sense emoció, no hi ha teatre.

L’acció se situa el 2028 després que la ultradreta ha arribat al poder a Portugal, un temor molt real en un país que actualment té 11 diputats al Parlament, molts més del representant únic que tenia el país quan Rodrigues va començar a escriure ‘Catarina e a beleza de matar fascistas’. El muntatge, per cert, va despertar els recels del partit de Giorgia Meloni a Itàlia que va intentar impedir la seva estrena sense èxit. Va aconseguir al contrari: el públic va omplir els teatres i l’obra va guanyar el Premi Ubú com a Millor espectacle estranger.