Rigoberta Bandini: «Vull estar els caps de setmana amb el meu fill. ¡No sé què fan els pares a Barcelona!

Ha omplert ja recintes gegants, però el de casa segur que és especial.

Totalment. Estem tot l’equip especialment nerviosos perquè al final és jugar a casa. El Wizink Center és molt gran, però no l’he viscut. Però el Palau Sant Jordi... Tots els grans artistes els has vist allà. És molt emocionant i, si hi penso gaire, em fa una mica de por.

I en aquest hi anirà fins i tot la seva veïna.

Fa mesos que qualsevol persona que em trobo per Barcelona em diu que anirà al concert. Les meves veïnes, familiars, mares del col·le del meu fill... ¡Cony, ve tothom! Sí que tinc aquella sensació que hi serà tothom. Actuaré per a tota la meva gent i, alhora, em ve molt de gust perquè, per circumstàncies, els bolos més grans els hem fet a Madrid i em venia molt de gust fer un gran concert a Barcelona.

¿Li canvia la rutina preconcert?

Hi ha alguna cosa d’allò de viatjar o dedicar un dia sencer a un bolo que em concentra molt. Em descol·loca ser aquí al matí, dinar a casa, crec que aniré el més aviat possible al Sant Jordi perquè ser al lloc em concentra molt més. Si no, em genera inseguretat, i no sabria redirigir l’energia cap a l’escenari.

¿A l’acabar un concert sent una descompressió total o necessita aprofitar l’onada?

Normalment el meu cos està molt cansat, però la meva energia, la meva ment i les meves emocions estan molt amunt. He de fer un pacte amb el meu cos: ‘Ei, ja sé que estàs cansat, però millor anem a prendre alguna cosa’. Quan acabo normalment no tinc gana: vull refresc i cigarro. És com el meu autoregal.

Vaig poder veure en vídeos com a l’acabar el concert a Madrid part del públic, moltíssimes dones, es va ajuntar per continuar cantant cançons seves. En el 8-M també es van adoptar cançons seves per a la protesta comunitària. ¿Per què creu que les seves cançons produeixen aquesta comunió?

Em va emocionar moltíssim veure-ho en vídeos. Quan jo componc sempre hi ha voluntat de comunió. La gent em diu que faig himnes. Busco una emoció en les cançons que és la que a mi m’agrada rebre com a públic. La sensació que, tinguis qui tinguis al costat en un concert, vols abraçar-lo. Aquest ‘feeling’ per a mi és important. La meva voluntat de connectar amb la gent al compondre existeix, busco aquesta emoció col·lectiva i aquesta catarsi, i quan s’aconsegueix, com és el cas del Wizink, m’emociona molt, perquè és el meu èxit. No tenir ics seguidors i poder menjar d’això, que està molt bé, sinó aquest èxit, que és el més ‘heavy’, aconseguir aquesta emoció i connexió amb la gent.

¿El que passa dins del concert respon a la popularitat i el que passa a fora significa que realment ha transcendit?

Em fa molta il·lusió omplir recintes, però quan veig aquests vídeos i la gent se m’acosta pel carrer i em diu coses fortes, de connexió... això tan profund em fa sentir més satisfeta.

Ha publicat l’àlbum al final de la seva primera etapa. ¿Ha assaborit aquesta sensació o l’ha viscut com un tràmit?

L’he fet quan realment m’ha vingut de gust fer-lo. Durant aquest temps tothom m’ho preguntava i jo no sabia perquè era tan important un àlbum. I no vull dir que ara assumeixi que sí que ho és, la meva carrera va fer eclosió sense àlbum, però sí que com a artista he tingut la necessitat de tancar una etapa per entendre qui seré en el futur, qui he sigut i cap a on aniré. És una sensació més d’ordenar i emmarcar moltes de les cançons que m’han donat tantes alegries per poder avançar.

El llançament el va mimar molt (amb un pòdcast propi, una audioguia...) per donar-hi l’entitat que mereixia.

El fet de mimar forma part de tornar-li a la gent tot el que m’ha donat i està donant. Mimant la sortida era com dir-los: ‘Potser no hi trobareu gaires cançons noves, un univers que no coneixeu, perquè aquest àlbum ja és vostre i el coneixeu, però us oferiré coses noves’. I també complir somnis perquè aquestes xerrades [des de personatges populars com C. Tangana fins a la seva mare] és una cosa que sempre havia volgut fer.

¿Per què decideix presentar-se com ‘La Emperatriz’ des del títol, la portada...?

Era molt complicat trobar l’imaginari d’aquest disc perquè ja existia. La portada representa el ‘collage’ en què visc. Em sento una espècie de sacerdotessa estranya en els concerts perquè és com si fes un ritual d’amor que és recíproc amb la gent, i al mateix també hi ha aquest univers pop en què hi ha fins i tot un paquet de Marlboro. Un ‘collage’ de moltes de les coses que em representen. I només es podia anomenar així perquè la carta del tarot m’acompanya des de la primera cançó. Vaig tenir dubtes, perquè és com que té molt pes, no té el contrapunt que solc ficar a les coses.

Però, ¿s’ha sentit flotant?

Malgrat ser a l’escenari i sentir la connexió amb la gent, jo hi connecto des de la meva vulnerabilitat. No em sento una dona perfecta, ‘popstar’, impecable... Com que les meves cançons mostren molt com soc, em mostro imperfecta i jugo amb això, de veritat que en cap moment em sento com una deessa de l’Olimp, em sento una dona normal que fa cançons. Però no he de baixar d’enlloc, perquè a l’escenari estic amb la meva família, la meva parella, tot és molt terrenal.

¿Una persona tan espiritual com vostè s’ha parat a pensar els motius que l’han portat a actuar al Sant Jordi?

És molt difícil. Tota la vida he estat pencant en la creació d’una manera o d’una altra, i que arribi un Sant Jordi ple és un regal increïble. No sé, ho ha decidit la gent. I només puc dir que gràcies, que continuaré fent cançons i tant de bo ompli el Sant Jordi molts anys.

¿I té clar com pot ser la Rigoberta del canvi d’etapa?

No, justament vull que em sorprengui. Tinc moltes idees, cançons començades... Però realment no tinc ni idea de gaires coses i això és el que més m’agrada. Si ho tingués tot clar seria molt avorrit. Tinc ganes de veure què passa quan existeixi aquest espai de creació, ara componc entre forats... És un enigma per a mi, també perquè soc una persona diferent de la de fa tres anys.

¿Li troba el gust a la incertesa?

M’encanta. Em fa feliç poder tenir el privilegi de tenir l’agenda buida i no patir, saber que tinc aquest terreny on jugar. També en l’aspecte personal poder passar els caps de setmana amb el meu fill. ¡No sé què fan els pares a Barcelona! Vull ser una persona normal, passejar pel parc amb el meu fill. I recuperar moltes amistats. Tinc ganes de cuidar la meva gent i d’alguna manera fer un ‘reset’ i tornar a començar. Els inicis són molt excitants i treuen el millor de tu.

¿En les seves composicions sempre hi ha d’haver un peu al teu món real?

M’encantaria explorar un pas més enllà. És un exercici, el de la ficció, que tinc ganes de fer.

¿En aquest temps de ritme frenètic ha pogut estar connectada amb la realitat?

Em sento molt desconnectada del teatre. Fa un any que no hi vaig, i em fa molta pena, perquè el teatre és una gran inspiració per a mi. És tan forta la teva bombolla que costa arribar a d’altres, i és frustrant. De consumir cultura, n’he consumit molt poca. Literatura, en els viatges, sí que m’ha donat temps.

Va anunciar una retirada.

Vaig ser molt matussera. Si pogués tornar enrere no hauria dit «em retiro», m’ha portat molts mals de cap, la meva família trucant-me... ¡No em retiro! Però sí que és cert que volia que s’entengués, i era un compromís amb mi mateixa: realment no vull pujar a cap escenari el 2023. De portes enfora, el projecte quedarà bastant silenciat. Hi ha una voluntat de desaparèixer una estona i que s’entengui que no existiré.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

I no pensa... ¿Se’n recordaran de mi?

[riu] Això ho treballaré amb el meu terapeuta, perquè em doni seguretat en mi mateixa. Al final és una qüestió de confiança, si no en tens tot se’n va a la merda. En aquest sentit estic tranquil·la, la gent em recolza, me’n vaig en un moment en què la gent ho viu molt i no tinc por. ¿Què pot passar? ¿Que després no vengui tantes entrades? No és cap drama, no es pot estar sempre a dalt. Poder dedicar-me a això, tenir l’espai per crear, ja és un privilegi.