Història

Francesc Cambó: biografia d’un fracàs en sis capítols

L’historiador Borja de Riquer tanca tres dècades d’investigacions sobre la figura del líder de la Lliga amb una biografia que acara la història oficial del personatge amb la realitat que revela la seva correspondència personal

Ni la imatge de Francesc Cambó que van crear els seus enemics ni la que ell mateix va reconfigurar en les seves memòries resisteixen la confrontació amb la torrencial documentació que ha manejat l’historiador Borja de Riquer al llarg de tres dècades i que desemboca en el seu últim llibre, ‘Francesc Cambó. L’últim retrat’ (Edicions 62 / Editorial Crítica). Després de publicar monografies que il·luminaven aspectes parcials de la seva figura (l’Argentina, la seva relació amb Alfons XIII, la caiguda de la monarquia, la Guerra Civil) a partir de materials inèdits que anaven sorgint del seu treball d’investigació, l’historiador Borja de Riquer acaba de publicar la que serà la biografia de referència sobre el català més influent de la primera meitat del segle XX, lliure de les restriccions i condicionaments d’obres anteriors redactades sota la inspiració del mateix polític o, després de la seva mort, de la seva família, en especial la canònica de Jesús Pabón.

Després de treure petroli de milers de cartes, De Riquer prefereix exposar les nombroses contradiccions del personatge que va viure la impossibilitat de ser «nacionalista català i governant espanyol, reformista i conservador», en «tots els seus matisos», abans que «fer ni de fiscal, ni d’advocat defensor, ni de jutge».

Cambó i Franco

El suport de Francesc Cambó al bàndol rebel durant la Guerra Civil, del que «s’avergonyia però no es penedia», és l’aspecte més retret i reprotxable de l’executòria política de l’objecte d’estudi de De Riquer. Però en pocs casos com aquest és necessari no oblidar «tots els seus matisos». En les seves memòries, Cambó justifica el seu suport, que el va portar a finançar l’esforç de guerra i crear la més efectiva xarxa de propaganda internacional dels rebels, amb l’habitual argument que era necessari evitar la revolució que preparava el Front Popular. Sí, ben aviat (el desembre de 1936) escrivia en diaris britànics que es tractava d’una lluita de «barbàrie contra civilització».

Però en part, es tractava de justificacions a posteriori, sens dubte sota l’impacte de la violència revolucionària. El mateix juliol de 1936, mentre en canvi el seu enemic Juan March finançava els preparatius del cop, en la seva correspondència amb Joan Ventosa, cap al 17 o 18 de juliol, es felicitava que després de l’assassinat de Calvo Sotelo no s’hagués produït «una reacció violenta que hauria tingut greus i doloroses repercussions» i afirmava que seria positiu que el Front Popular durés en el poder abans de caure pel seu propi desprestigi, no sense abans haver consolidat l’autonomia de Catalunya. «Seria molt pitjor una dictadura», afegia. I una militarada seria «extemporània, prematura i pertorbadora».

Segons De Riquer, Cambó no només va optar conscientment pel mal menor sinó que el va poder la «ingenuïtat» i l’«allunyament de la realitat», que feia que els de la Lliga aspiressin a una Catalunya autònoma sota un benèvol virrei catalanoparlant... el general Emilio Mola.

Les fracassades ‘operacions Cambó’

Els intents d’intervenció de Cambó en la política espanyola es compten per fracassos, malgrat la seva relació tan directa com conflictiva amb Alfons XIII, i els seus diversos càrrecs ministerials. El seu rebuig d’encapçalar el Consell de Ministres el 1922 per no renunciar al seu projecte catalanista és un d’aquests moments frustrants. Però va ser una oferta del Monarca declinada per ell. Hi ha, considera De Riquer, dues grans ‘operacions Cambó’ en què les seves ambicions descarrilen estrepitosament. Quan intenta aglutinar diferents regionalismes en una candidatura fallida en les eleccions de 1918 i quan intenta crear una opció política que salvi la Monarquia el 1930, el Centre Constitucional, amb Cambó vist per molts com l’home providencial que lideraria una Transició.

Un document fins aleshores inèdit que Riquer ja va utilitzar en una obra anterior mostra la diferència entre la història oficial: en les seves memòries assegura que el diagnòstic d’un càncer li va fer renunciar a encapçalar el Govern després de la caiguda del general Berenguer, quan en aquest text anterior aclareix que es va fer enrere per les amenaces de cop d’Estat si ell accedia a la presidència del Consell, i que planejava tornar-ho a intentar al cap d’uns mesos, amb el seu segon Ventosa ja col·locat en el Gabinet per obrir camí.

Un fracàs no només personal

A l’epíleg del llibre, De Riquer planteja que més enllà del fracàs personal (la impossibilitat de ser el Bismark d’Espanya i el Bolívar de Catalunya que li va retreure Alcalá Zamora, pulla que Cambó va encaixar reconeixent que això li havia fet mal perquè era bastant cert), el de Cambó és un fracàs col·lectiu i que arriba fins avui. No simplement la frustració d’una determinada proposta catalanista» de «concòrdia» entre Catalunya i Espanya, sinó «un clar fracàs polític espanyol», la victòria d’«una actitud defensiva, immobilista i conservadora». «La por dels canvis, per raonables i necessaris que siguin, sembla que s’ha imposat sempre en la trista vida política espanyola. I així estem des de fa un segle», assenyala.

Un final amargat per les acusacions de corrupció

Cambó va començar com a passant d’advocat i va arribar a ser un multimilionari d’internacional. Saber crear un servei d’estudis i anàlisi pròpia, tenir visió de futur en les seves inversions i contactes internacionals s’ho va permetre, tot i que la seva gran operació, la Companyia Hispanoamericana d’Electricitat (CHADE), va requerir una altra habilitat, el suborn i la capacitat d’amagar-lo. La que va arribar a ser la tercera empresa d’Espanya i la cinquena companyia elèctrica del món va ser creada com a pantalla per evitar que els seus propietaris alemanys veiessin confiscades les seves propietats després de la Primera Guerra Mundial i li va brindar a Cambó, com a president i maquinador de l’entramat d’enginyeria societària, un 1,5% dels milionaris beneficis anuals d’una de les empreses més rendibles del món. Amb un domini total del mercat energètic argentí gràcies a un teixit de corrupció que va ser revelat després del cop militar de 1943 i objecte d’una investigació que va ser enterrada al cap d’un mes per ordre del coronel Perón. Que, apunta Riquer, poc després va veure com la seva campanya presidencial de 1946 va ser finançada per l’empresa. Que els anys finals de Cambó estiguessin amargats per aquest escàndol (i la liquidació de l’empresa pel Govern espanyol) no deixa de tenir certes ressonàncies.

El mecenatge

Notícies relacionades

Per a Riquer, la immensa tasca de mecenatge de Cambó (amb una col·lecció de clàssics com la Bernat Metge que només té paral·lels en anglès, francès i alemany), tot i que per motius operatius l’analitzi al seu llibre de forma independent, «forma part del projecte polític» de Cambó. També és indissociable de la seva habilitat com a home de negocis. Només un exemple. La compra «arriscada» d’una col·lecció d’art amb un crèdit d’una banca suïssa que surt a subhasta fraccionada a uns preus que pot adquirir una bona part de les obres per ell mateix i sortir guanyant amb l’operació... mesos abans del crac del 29.

Vida privada

Cambó era un patrici conservador i catòlic. Però d’un temps en què això solia implicar que s’apliqués sense remordiments el versicle evangèlic sobre la mà esquerra que no sap què fa la dreta. La «vida sentimental complicada» de Cambó mereix un capítol de la biografia de Riquer, en què confessa que, de les «llegendes» sobre Cambó i les dones s’ha quedat només amb les que ha pogut documentar, i tot i així no són poques. Dels amors amb cantants (Maria Gay i Maria Barrientos) als únics plans de casament seguint les convencions de l’alta societat (Josefina Güell i López i Glòria Bulbena, frustrades per la mort de la primera i en el segon cas per la «mala reputació» del pretendent), a relacions sospitoses com les de Pilar Moraleda, dona del seu amic Gonzalo Arnús, o les que va mantenir amb les mares de les seves dues filles (Montserrat RIbera, de la no reconeguda Montserrat Girona Ribera, i Mercè Mallol, amb qui s’acabaria casant per garantir els drets a l’herència de la seva filla Helena Cambó en qui va abocar tot el seu interès patern en els últims anys de la seva vida). Tot i que no tot s’acaba aquí: una «anècdota molt dura» recollida al dietari de Joan Estelrich dibuixa Cambó com un Weinstein català: segons una dama austríaca, «li va proposar ser el seu amant, si volia que el seu marit prosperés; la negativa d’ella va determinar una persecució contra ell».

Temes:

Política Catalunya Història

Inicia sessió 0 Comentaris