Fargas, la xocolateria més antiga de Barcelona, s’obre a nous públics i sinergies

Qui entra avui a Fargas troba un local més recollit que el mític xamfrà, però reconeixible: fusta fosca, vitrina antiga, bombons ben alineats i una olor de xocolata calenta que s’imposa al soroll del centre. Des que es va traslladar el 2016, ocupa un espai ressituat dins del Palau Castell de Pons, al mateix carrer del Pi, fruit de la venda i remodelació de l’immoble. Afortunadament, conserva la fusteria restaurada, el mobiliari centenari i l’emblemàtic molí de pedra que encara treballa de nit. «El local no és el mateix, però el llegat sí», resumeix Laia Puigdollers.

En aquestes dates, la botiga es converteix en una coreografia de caixes i lots. Els prestatges s’omplen de torrons elaborats a l’obrador, bombons de tot tipus i caixes embolicades amb cintes que surten sense pausa cap a taules familiars, oficines i trobades d’última hora. Ella s’ocupa de proveïdors, obrador, producte i de la part més estètica: decideix mides, colors i formats perquè cada lot tingui coherència visual i narrativa. «Intentem que un lot de Nadal no sigui només una suma de productes, sinó un conjunt que expliqui què és Fargas», explica.

El molí de pedra, peça central del relat de la casa, s’activa sobretot a l’hivern per produir la xocolata a la pedra de recepta pròpia, que es ven tant per desfer com per menjar en tauleta. L’aparell funciona tota la nit perquè el cacau arribi a la textura adequada, un esforç que obliga a parar a l’estiu per qüestions de temperatura. En els últims anys, l’equip ha començat a mostrar-ho a les xarxes socials com una manera de reivindicar el seu valor històric per a la ciutat i mirar de connectar amb un públic més jove.

El lloguer surt més car que les nòmines

La plantilla fixa és reduïda: quatre persones durant l’any, repartides entre obrador i botiga, que per Nadal es reforcen fins a arribar al voltant de set en botiga i tres en obrador. A la gestió diària se sumen Rullán, responsable de la part financera i de personal, i Puigdollers, que s’ocupen de l’estratègia i les decisions clau sense cobrar un sou, mentre mantenen les feines externes.

«Paguem molt més de lloguers que de plantilla, i el preu del cacau no deixa de pujar», admet ell, que situa la facturació anual entre 320.000 i 350.000 euros. Per ella, «Barcelona està irreconeixible i s’estan perdent molts comerços emblemàtics», així que mantenir viu Fargas és també «conservar una part del llegat històric i tradicional de la ciutat».

Al carrer del Pi des de (almenys) 1827

La història de la casa arrenca molt abans de l’etapa de la Laia i el Carlos, però es podria dir que a Fargas tot ha quedat sempre en família. La primera referència documentada apareix al Diario de Barcelona del 12 de maig del 1827, amb un mestre xocolater a la plaça de Cucurulla. És Cristòfol Alsina Vendrell, anomenat el «Marqués del Chocolate», que instal·la un molí de pedra mogut per cavalls per elaborar xocolata a la pedra. El 1887 la botiga passa en mans de Josep Fargas i, més tard, al seu fill Carles Fargas i Bonell, que renova el local amb marbres, vitrines i portes de vidre tallat que encara avui marquen l’estètica de la casa. Amb el temps, la gestió recau en Maria Fargas Bosch, neboda de la seva dona.

Després de la seva mort el 1985, la xocolateria passa en mans de tres empleats de confiança que havien treballat durant anys braç a braç amb la família i assumeixen el repte de continuar la producció artesanal. Cap dels tres té descendència directa i les participacions es van concentrant fins que, en plena pandèmia, tot el negoci acaba en mans de la branca familiar de Maria Àngels Allué, de la qual forma part Puigdollers. Els seus pares sostenen el relleu fins que el cansament i la fractura digital els obliguen a apartar-se, i ella assumeix la direcció al costat de Rullán fa mig any. «Per a mi, Fargas és tradició i família; mai m’he menjat una mona que no fora d’aquí, ni un torró que no fos nostre», resumeix.

La memòria sentimental travessa el local. A l’arxiu intern es conserven fitxes d’antigues famílies burgeses que compraven a Fargas, anotades com si fossin targetes de biblioteca. S’hi detalla com preferia cada casa la seva xocolata –més o menys dolça, amb certes barreges o formats concrets– per servir les elaboracions a gust de cada una.

Nadal ha desbancat Pasqua

L’emprenedora recorda una escena de Nadal, quan la botiga tancava al migdia per poder reposar i preparar lots: una cua immensa va començar a la cantonada i va pujar pel carrer Duc de la Victòria només per comprar torrons artesans. «Aquell dia vam entendre fins a quin punt la gent sentia que Nadal començava aquí», rememora. També evoca mones molt especials, com un tramvia blau o una Torre Eiffel construïts a partir de plànols, i ous de Pasqua personalitzats amb peluixos, bitllets o anells de compromís amagats, que van convertir Fargas en un escenari discret de peticions de matrimoni i altres celebracions íntimes.

Nadal és avui, amb diferència, l’època més forta de l’any. Abans, la campanya hivernal competia amb la de Setmana Santa, però el pes de les mones i dels ous ha disminuït, en part per la pèrdua de padrins i la competència dels supermercats, que venen figures industrials a preus més baixos. «Ara encara fem ous i mones, però res a veure amb aquell volum; el Nadal concentra gairebé la meitat de l’any», apunta Rullán.

Noves modes i sinergies

El context actual no ajuda. El preu del cacau, la mantega, els fruits secs i les caixes, que el negoci procura comprar a proveïdors locals en lloc d’importar d’Àsia, puja sense que sigui possible preveure els costos més enllà d’una setmana vista. Puigdollers explica que alguns proveïdors ja no s’atreveixen a donar preus estables i que, per mida, Fargas no pot fer grans compres per assegurar-se estoc barat. Alhora, molts clients comparen el preu d’una tauleta artesana amb la d’una xocolata industrial o amb una cervesa en una terrassa del centre.

Davant aquesta realitat, l’estratègia passa per obrir-se a nous públics sense renunciar al segell propi. L’equip treballa per atraure joves amb gustos d’avui –bombons amb pistatxo, cafè o la xocolata Dubai, nascut de la demanda turística– i busca sinergies amb restaurants de barri i hotels boutique que valorin el producte de qualitat. En paral·lel, aposta per la digitalització, l’activació de xarxes i una comunicació constant que recordi que la botiga continua viva, oberta i produint diàriament.

Notícies relacionades

El Govern allibera 24 ciutats d’implantar una ZBE obligatòria per la seva bona qualitat de l’aire els últims anys

La «Nova Barcelona» i l’«efecte Cardedeu»: com canvia la capital i s’accelera la diàspora residencial

Vinculada des de petita a la botiga, Laia diu que intenta assegurar el futur de la xocolateria, conscient que tancar-la seria «perdre una part de la Barcelona que la fa única» i que la ciutat «és irreconeixible» després del tancament de molts comerços històrics. Sap que avui és molt complicat sobreviure, però insisteix que el comerç no ha tancat, malgrat els titulars alarmistes del trasllat, i que el repte ara és resistir com a mínim fins a celebrar els 200 anys de la casa el 2027.

Mentre aquest aniversari s’acosta, cada caixa de torrons és part d’aquesta batalla per la continuïtat. En un Gòtic cada vegada més globalitzat, la xocolateria Fargas, en ple carrer del Pi, intenta continuar sent el que sempre va ser: un lloc on la xocolata artesana es fon amb el calendari festiu tradicional.