La falta de límits a casa tensiona la gestió de l’aula a infantil

"¿I si encara porta bolquers?". Aquesta, donant-hi les voltes que calguin, és una de les preguntes estrella que els últims anys es repeteix a les escoles catalanes jornada de portes obertes rere jornada de portes obertes. Això que fa no gaire temps era un consens social –a l’escola "de grans", és a dir, a I-3, cal anar-hi havent fet a casa la feina d’ensenyar a fer servir el bany– ja no ho és.

Cada vegada hi ha més famílies que consideren que el seu fill "ja deixarà els bolquers quan ell ho demani". Quan "ho decideixi". "L’anomenada criança positiva comporta moltes, però moltes, dificultats de gestió a les aules catalanes", afirma una mestra amb 20 anys d’experiència a l’escola i mare de dues filles.

La directora d’una altra escola, a Barcelona, dona una xifra: "Aquest curs, de 21 alumnes, 10 han arribat a I-3 amb bolquers". "Tot i que, fent un treball amb les famílies, durant aquest primer trimestre hem aconseguit que la majoria els deixi, la situació es va agreujant any rere any", prossegueix la professional.

Les situacions descrites per aquestes dues docents de centres diferents no són pas casos aïllats. Mestres d’educació infantil –a càrrec de criatures d’entre 3 i 6 anys– expliquen situacions molt semblants. Infants d’I-5 que no van de colònies perquè encara prenen el pit, criatures d’I-4 que arriben a l’escola en pijama perquè els pares no els han volgut obligar a vestir-se i donen a la mestra la roba en una bossa "si després li ve de gust fer-ho", infants amb botes d’aigua a 30ºC o amb les sabates de taló de plàstic de la princesa Elsa perquè "avui només volia portar això".

Un altre exemple. Una escola en què a l’etapa infantil els infants van a classe amb crocs. Un alumne d’I-3 no se les vol posar i el pare lliura a la mestra el nen, descalç, als braços, i li posa els crocs a l’altra mà. I la mestra –ella sí– li ha de dir al pare que no. Que ha d’atendre 20 infants més i que calci ell el nen i que, després, podrà entrar a l’aula. "Però quan obligues el pare a fer el rol de posar uns límits ets la dolenta", es desfoga la protagonista d’aquesta escena.

"Això dels bolquers i el xumet ho demanen molt, sobretot perquè a I-3 encara fan la migdiada. Abans els deien que no, però com que cada cop hi ha menys cens i les escoles no volem perdre alumnes, ens flexibilitzem per força i acabem dient “de mica en mica”, que “no hi ha cap problema”, però després et trobes que fins i tot algun t’apareix al bon dia [l’acollida, de 8 a 9] amb el biberó", prossegueix una altra mestra, que afegeix que l’impacte de la falta de límits a casa va molt més enllà.

"Després vas a I-4 a proposar alguna activitat i els infants ja et verbalitzen “això no ho vull fer”, “això no em ve de gust”. I tenen ben clar que ells no volen i no ho fan. És una lluita constant amb el “som un grup, som un equip, tots fem això” i costa Déu i ajut", afegeix, convençuda que l’origen és el mateix: la falta de límits a casa. De fet, de vegades són els mateixos pares els que van a l’escola a dir a la tutora que el seu fill no vol fer el trenet [agafar-se del company de davant i caminar en fila, l’única manera de controlar 25 infants bellugant-se pels transitats carrers de Barcelona, per exemple], i que no l’hi obliguin.

Gestionar les emocions

En el Consorci d’Educació de Barcelona són conscients d’aquestes situacions i apunten a la necessitat de "posar un criteri". "És important prioritzar el benefici comú. A l’escola atenem la necessitat, que no és el mateix que el desig", resumeix Berta Mozas, tècnica a Sarrià de la Direcció d’Educació i Territori.

Anna Gatell, pediatra de l’Equip Territorial d’Atenció Pediàtrica (ETAP) Garraf de Vilanova i la Geltrú remarca que no és el mateix un infant de gener que un de desembre, però considera també un problema que es perdin els límits: que dormin quan vulguin, que mengin quan en tinguin ganes... "Els infants necessiten límits, unes pautes. Han d’aprendre a gestionar les emocions, fins i tot a frustrar-se. Mèdicament, el consens en l’edat per treure els bolquers és entre 2 i 3 anys. Un infant de 3 anys ha de voler ser autònom. Treure-li els bolquers és beneficiós perquè creixi amb seguretat", conclou la doctora, que també apunta que l’equip pediàtric ha de tornar a tenir aquest valor referencial que tenia uns anys enrere. "Moltes famílies es deixen aconsellar més per una altra mena de gurus de la criança que no per l’equip pediàtric del CAP del barri i després passa el que passa", admet.

Societat polaritzada

Notícies relacionades

Mireia Miralpeix, directora d’infantil de l’Escola Vedruna Palafrugell: "Els nens agraeixen els límits, no poden carregar el pes de decidir segons què"

Viatjar a destinacions exòtiques per fugir del Nadal guanya adeptes

Per fer-ho tot encara una mica més complicat, en les mateixes jornades de portes obertes en què algunes famílies demanen pels bolquers o el xumet, d’altres, amb fills de la mateixa edat –entre 2 i 3 anys–, ja demanen pels resultats en les competències bàsiques a sisè de primària –¡o fins i tot a quart d’ESO!- o per quin és el mètode que es fa servir per aprendre matemàtiques a l’escola.

"La polarització és absoluta", assenyala Mar Hurtado, presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. "D’una banda, tenim famílies que creuen que hi ha poca disciplina, que no cal que els infants opinin tant, que pensin tant... I, de l’altra, pares que defensen que l’infant sempre té la raó, que pot fer el que vulgui, que no s’ha d’envair... El repte de l’escola és trobar el punt mitjà, que és molt sa. I s’ha d’explicar a les famílies que viure en comunitat té molts beneficis, que aprenem els uns dels altres, i que viure en societat significa complir un seguit de normes", acaba dient Hurtado.