El cas de Jen Craig: llegeixin-la només si tenen cervell

L’any 1993, T. C. Boyle va publicar una novel·la divertidíssima sobre John Harvey Kellogg. John Harvey Kellogg va ser un guru inventor de falses dietes guaridores –en realitat, de dejunis majestàtics, i desorientació alimentària capaç de matar-te, literalment, de fam, i desequilibri– abans d’aconseguir la fórmula dels ‘cornflakes’. Sí, els cereals de l’esmorzar. L’única cosa de les seves gens miraculoses dietes que no va matar ningú. A la novel·la, la millor de Boyle –juntament amb la també frondosa i delirant ‘Música acuática’ (Impedimenta)–, es pot veure de quina forma la realitat va jugar amb la ficció –sense arribar a l’extrem de crear ulleres de realitat virtual assassines– per tal de treure’n partit, en un moment d’aparent caos i desconcert: els anys 10 del segle passat.

Des d’aleshores han existit infinitat de gurus de la dietètica, però cap de capaç de superposar la realitat a la ficció tan curiosament com Jenny Craig. Jenny Craig va crear a principis dels anys 80 una petita empresa que pretenia ajudar les mestresses de casa australianes a perdre pes, sense saber que en el futur existiria un petit clàssic de culte que la contindria ella, i algú que es deia com ella. La companyia comercialitzava alhora productes dietètics i taules d’exercicis, i va acabar convertida en multinacional, i sent absorbida, ni més ni menys, que per Nestlé. Això a la protagonista de ‘Panthers y Museo del Fuego’, la segona novel·la de la també australiana Jen Craig, acabada de publicar per Pálido Fuego, no li fa cap gràcia.

Esto es ya un clamor.https://t.co/iw15RKKpku pic.twitter.com/OTup5xuPF1

— Pálido Fuego (@palidofuego_ed) 12 de noviembre de 2022

Craig, alhora autora i protagonista d’una novel·la que es devora a si mateixa –l’única cosa que passa en el transcurs d’aquesta, d’una forma tan hipnòtica que no es pot apartar la vista del que s’està llegint, és que la protagonista va camí d’un lloc amb el manuscrit de la seva amiga morta a sobre, un manuscrit anomenat, enigmàticament, ‘Panthers y Museo del Fuego’–, està farta que tothom somrigui, pensant en la ridícula companyia de l’altra Jenny Craig quan diu el seu nom. Sobretot perquè «quan l’empresa es va fundar jo era anorèctica, un patètic sac d’ossos, com una veïna va dir a la meva mare un cop al jardí». Li van aconsellar que es canviés el nom. «Però jo era anorèctica i em negava a escoltar el que la gent i tu em dèieu», diu.

La realitat no és cap joc

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

A la manera de la portentosa Chris Kraus –autora de ‘Amo a Dick’, i ‘Sopor’–, Craig s’autodissecciona mentre es dirigeix a una cafeteria on ha quedat amb la germana de la seva amiga morta –per tornar-li el manuscrit–, parlant al seu torn amb Raf, en una narració en tres temps –el passat en desordre que acudeix a omplir els forats, la conversa en marxa com a record recent, i el present en forma de passeig–, i tenyeix de ficció la realitat –la seva adolescència moguda, el seu desesperat intent d’encaixar, haver-se cregut la protagonista «no de qualsevol història sinó de l’única que hi ha»– per ordenar-la, i d’alguna forma, desactivar-la. Perquè, a diferència del tal Luckey, sap bé que la realitat, i molt menys la mort, no és cap joc.

La novel·la de Craig, encara avui gairebé del tot una desconeguda fins i tot en el panorama literari del seu país, va ser publicitada amb el lema «Avís: llegeixin-la només si tenen cervell», i es va comparar la protagonista –que no és cap altra que la mateixa Craig, en una desviació de la seva carrera, real, com a psicoterapeuta, en un punt cec, o en una possibilitat explorada únicament per donar-se sentit des de fora– amb personatges de Thomas Bernhard que es comportessin com es comporten els personatges en les no ficcions de Sheila Heti. L’avís promocional pot resultar una mica esnob, però, tenint en compte que vivim en un món on el paper de realitat i ficció miren d’invertir-se, només assenyala la necessitat de no abaixar la guàrdia, i aprendre, un altre cop, a dubtar.