Gata Cattana, la rapera que va morir abans de ser estrella però ja és un mite

Ella mateixa s’havia definit com dues dones en una. A una banda Ana la poeta, creadora de versos profunds declamats amb sensibilitat única; a l’altra Gata la rapera, una guerrera les paraules de la qual impactaven com cops de puny.

Les seves rimes van ser publicades per primera vegada el 2016, tant en el poemari autoeditat ‘La escala de Mohs’ com en un EP titulat ‘Inéditas’, desbordants d’Història, de filosofia, de cultura clàssica, d’al·lusions a la precarietat i la corrupció i d’altres proves de la seva llicenciatura en Ciències Polítiques; per elles passejaven tant Antígona com Gilles Deleuze, tant Góngora i Quevedo –a qui va definir com uns grans rapers»– com Walter White.

«Sabia molt bé que podia influir en la gent per mitjà de la paraula, però no era pamfletària en absolut; preferia recórrer al poder de la metàfora, de manera subtil, sense caure en l’evident». Ho afirma Juanma Sayalonga, que va ser amic de la cordovesa i que pràcticament des de la seva mort ha estat treballant en el documental-homenatge Eterna, que ara veu la llum al Festival de Cine Europeu de Sevilla.

View this post on Instagram

A post shared by Juanma Sayalonga (@jmsayalonga)

Contra el tipus de mitificació entre romàntica i morbosa de la qual solen ser objecte els artistes que moren o desapareixen massa joves, la nova pel·lícula oposa un retrat de la persona que al morir va quedar reduïda a icona. Repassa la seva història des de la infància fins que l’escena cultural underground del país va convertir Gata Cattana en una mena de contrasenya, i les seves inquietuds humanes i artístiques són recordades tant per familiars i amistats com per personalitats musicals i literàries com Juancho Marqués, Alejandra Martínez de Miguel, Frank T, Sara Socas o la mateixa Mala Rodríguez.

S’explica com Ana es va guanyar el sobrenom de Gata de molt nena, pels seus ulls felins però també per aquesta mania seva d’esgarrapar quan es veia embolicada en una baralla. Ana Llorente, la seva mare, recorda que tot i que «cantar li encantava, escriure era la seva passió». I afegeix: «Ella em deia: ‘Mama, jo seria la més feliç del món si la meva única ocupació fos escriure’». Va ser al traslladar-se a Granada que va aprendre a unir la poesia amb la música i així va donar a llum el seu rap, que unia folklore i avantguarda i bevia del flamenc i l’electrònica per igual.

«Si es posava en una discussió, deixava qualsevol sense arguments», afirma també Llorente en un moment d’‘Eterna’ sobre la seva filla. «Anava per a presidenta del govern», opinen sobre ella dues de les seves amigues d’infantesa al recordar que Gata tenia ànima de líder, de revolucionària i, sobretot, d’abanderada per al moviment feminista. «Yo nunca fui ese tipo de princesa que se espera sentada a escuchar odas a su belleza, yo era más una Teodora de Bizancio, que quebraba y administraba imperios con una palabra», «déjame ser otra cosa que no sea un cuerpo», «elegimos la manzana y eso jamás lo perdonarán», «Yo no camelo perfumes de Nina Ricci, soy más de libros de Silvia Federici», són algunes de les frases de les seves cançons i els seus poemes ho testifiquen.

«Feia entendre als homes el feminisme, però alhora es mostrava molt crítica sobre com el moviment s’articulava políticament», indica Sayalonga. «I es va fer respectar en un món tan masculinitzat com el de la música urbana».¿Fins on hauria arribat Gata Cattana si no hagués mort només unes setmanes després d’oferir un concert a la sala Sol de Madrid, del qual molts diuen que va semblar certificar el naixement d’una estrella? Impossible saber-ho. Sí que hi ha evidències, en qualsevol cas, que l’ombra projectada per la seva figura és cada vegada més allargada.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

La seva influència és clara en raperes com Tribade –«el que va fer l’Ana va ser la feinada d’obrir el camí, i en part gràcies a ella hem tingut ja un camí per on anar», afirma una de les seves components a ‘Eterna’–, Las Ninyas del Corro i Queralt Lahoz, i els seus seguidors s’han convertit en el tipus de milícia que ella va invocar en un dels versos de ‘Desértico’, l’últim tema de ‘Banzai’: «10.000 oients ben utilitzats són un exèrcit».

Segons Sayalonga, «els seus versos i la seva música omplen els fils de Twitter i les ‘stories’ d’Instagram cada vegada que se celebra un Dia d’Andalusia o un 8-M, el seu rostre i les seves paraules decoren murs de pobles i ciutats. Ella no feia música pensant en el seu temps o a adaptar-se a les tendències per triomfar. Tenia l’objectiu de deixar alguna cosa, transcendir la seva pròpia mort i perdurar. I ho va aconseguir».