Una Barcelona francesa, un espai vietnamita: història i fantasia

De Bodard ha escrit novel·les de misteri situades en l’imperi asteca, d’altres en un París postapocalíptic i té un tercer univers literari al món de Xuya: un futur llunyà que la humanitat, culturalment confuciana (gràcies a l’imprevist que al seu dia va ser la Xina qui va colonitzar Amèrica), ve en unes circumstàncies molt diferents de les nostres. De Bodard ha passat per Barcelona amb només dos llibres publicats al nostre país, tots dos pertanyents a aquest últim univers, amb dues antologies de relats amb diferents components –’Historias de Xuya’ (Redkey, en castellà) i ‘La mestra de te i la investigadora’ (Mai Més, en català)–. Naus gegants que allotgen una IA d’origen humà, humans amb herència cultural vietnamita que acullen implants en què s’emmagatzema la memòria de desenes d’ancestres que continuen donant consells. Perquè aquest món «em permet parlar de la diàspora, o de les dificultats per comprendre’s entre diferents generacions».

«Haver crescut entre dues cultures m’ha deixat la idea de com en diferents cultures hi ha principis i valors diferents, començant pel que solem donar per descomptat. Això em porta a escriure de persones en el futur per qui tot és diferent, amb diferents tecnologies que impliquen d’altres valors», explica De Bodard.

En el seu cas, a més, navega sobre una onada que reivindica una fantasia amb referents asiàtics en comptes dels llocs comuns del món clàssic occidental o l’edat mitjana europea (tot i que els seus relats són revisions de novel·les detectivesques de Sherlock Holmes i Arsène Lupin). Una tendència en auge però que, tem, només té ulls per trobar noms nous i no per consagrar autors amb continuïtat.

Jaume Valor ja va imaginar una Roma tecnificada de forma precoç en la seva trilogia de ‘La República pneumàtica’, prepara una ucronia situada en la Transició i acaba de presentar en el nou segell Specula ‘Les causes invisibles’, en què la Catalunya de 1820 (convertida en la república d’El Comú) és un satèl·lit de la França resultant de la mort primerenca de Napoleó i la presa del poder per Fouché, que desenvolupa un règim policial implacable.

Llegir la biografia que Zweig va dedicar a Fouché, ministre de Policia de Napoleó i la monarquia, repressor amb els jacobins, va ser el que el va inspirar. «La figura del malvat però amb motivacions, del sanguinari que sobreviu a quatre règims; com en els idealismes hi ha la llavor del totalitarisme», explica. Però en una realitat alternativa. «Inventar un món que et serveixi per reflexionar, desmuntar un mecanisme fins que retires una peça que fa que no funcioni i t’expliquis per què», un exercici intel·lectual d’una banda i una excusa per a l’aventura per l’altra. El fecund ‘I sí...’

Catalunya independent

En aquest cas, a més, una Catalunya independent que passa a dependre d’altres (i tiranitzada pel cos policial controlat des de París, els Ulls, entre la Gestapo i una Inquisició laica. «La pregunta és què vol dir ser independent quan has d’arribar en canvi a altres pactes». Per cert, vaig descobrir que aquest concepte que atribuïa a Goebbels, que cap ciutadà que té res a amagar no ha de témer que la policia descobreixi res, resulta que ja el va formular Robespierre.

Notícies relacionades

David Mitchell: "Escriure és una altra manera de burlar la mortalitat"

¿Val la pena?

Malgrat situar-se en el segle XIX, Valor defuig l’‘steam punk’, una ambientació victoriana que troba «molt formal, estilística i fantàstica». És necessari, reconeix, alimentar «el sentit de la meravella», però ho fa avançant en el temps tecnologies (els aerostats, l’electricitat fins i tot sense aquest nom) en un temps que «la paraula ciència no existeix i es parla de filosofia natural o alquímia».

I més noms

Però no tot s’acaba aquí: pel festival van passar també Daniel Genís Mas (viatges des de l’Al-Andalus del segle XII a ‘Uns déus ferotges’), Carles Batlle amb ‘Kàrvadan’ (un guerrer japonès en la Tercera Guerra Carlina), Albert Font amb ‘L’hereu de la mort’, en una imaginària ruta de la seda i Clara Rodríguez (‘Piel de mariposa’) en una Amèrica del segle XVIII amb elements fantàstics.