‘Els irredemps’, de Cristina Garcia Molina: un tríptic elegíac i desbordant

En el panorama de noves veus de la narrativa catalana sobresurt per la seva contundència la de Cristina Garcia Molina (Granollers, 1975), professora de llengua i literatura amb relativament poca obra publicada, contes en antologies i a la revista digital ‘Paper de vidre’, els textos infantils ‘Plou...pero quin sol!’(La Meceua, 2013) i també va guanyar el 2014 el premi literari Ciutat de Badalona amb el volum de contes ‘Silenci a taula’ (Viena Edicions, 2014). Ara presenta no una novel·la a l’ús sinó el que defineix com un «tríptic», ‘Els irredemps’, que els editors de LaBreu comparen amb bon ull amb un de pictòric de Francis Bacon. La forma de la narració reflecteix una aproximació personal a la literatura i adopta un caràcter de tipus experimental. L’autora juxtaposa de fet tres relats que funcionen de manera independent, però que comparteixen una mateixa paleta de colors: ‘Solar’, ‘Linòleum’ i ‘Moll’.

Estem davant tons foscos i vermellosos, amb algun traç de blanc, una gamma àmplia de la desesperació i la descomposició de les formes. Els personatges de cada un d’aquests plafons literaris, tal com marca el títol, són irredimibles, estan perduts, sense salvació possible, atrapats en una existència hostil en la qual el llenguatge es dona per derrotat. A ‘Solar’, el relat que obre el tríptic i el més extens, Garcia Molina situa en una escola uns professors que han d’acollir en unes condicions deplorables uns alumnes que tenen noms de lletres. Només tenen el solar, que és pura intempèrie, i a poc a poc les dificultats pedagògiques es fan insuportables. No s’ha de pensar en un relat realista, sinó més aviat apocalíptic, gairebé elegíac. Garcia toca allà on dol, l’escola símbol del progrés il·lustrat, per descriure una societat desintegrada i sense esperança.

Un prodigi de llenguatge

Notícies relacionades

Jim Jarmusch sedueix amb la seva discreta radiografia de la família

Gary Gautier, el guardià de la Casa Batlló

A ‘Linòleum’, els irredempts són dos germans. Ella explica la història de l’«estranya» família que transita pel tríptic de La crucifixió de Bacon, amb un pare erudit que es queda afàsic i una mare embogida que els deixa amb «el que fa més mal»: una cita d’Anton Txékhov. L’autor rus habita aquestes pàgines com una divinitat per la qual es jura com per Al·là, Déu i Rama. A ‘Moll’ pren la veu narrativa un voluntari del Museu Cívic, que s’enamora a distància d’una visitant, un testimoni de la impossibilitat de l’amor platònic en un entorn envoltat d’art. Aquest «moll» de ciutat sempre convida a fer un pas més.

Fins aquí tenim, de manera sintètica, el què. I el que destaca en aquest llibre és el com, és la força magnètica que aconsegueix emanar amb una prosa hiperbòlica, amb un llenguatge que es retroalimenta de manera prodigiosa. Anàfores, enumeracions, el·lipsis, hipèrbatons i metàfores, la prosa de Garcia Molina, professora també a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, és també lúdica amb el mateix llenguatge, conscient del joc de significats i d’insignificats, una prosa que esgrimeix amb agilitat el tall de les frases. Frega la poesia. «Parlem molt sobre la mort, però ningú ens prepara per a la poesia» diu amb lucidesa un dels personatges.