Izal s’entendreix en la seva última nit a Barcelona

Izal va ser l’últim artista que va actuar en el Palau Sant Jordi abans de la covid, el febrer del 2020, i a la seva tornada a la mateixa sala, aquest dissabte, vam poder veure’l una mica canviat: més vulnerable, compensant la seva tendència a l’aparatositat amb incursions sensibles, reflex del seu últim disc, l’acollidor ‘Hogar’. Concert amb altres matisos, a què es va sumar una capa extra d’emotivitat derivada del seu anunciat comiat als escenaris. «Hem estat tota la gira aguantant bé la llàgrima», va fer saber aquest tros d’home de veu huracanada anomenat Mikel Izal fent el cor fort. El grup el deixa, sí, després de 12 anys, al·legant inquietuds personals dels seus membres, i ho fa en un moment dolç en termes artístics. Ho van suggerir les sis cançons d’‘Hogar’ que van esquitxar el repertori, des de ‘Fotografías’, aquesta molt canònica, un agraïment passat de voltes a «la família, els de sempre, els meus estimadíssims bojos» (per «saltar a aquesta piscina sense saber si estava plena»), fins al seu revers, la insinuant ‘Meiuqèr’ (rèquiem al revés), un tema que va al·ludir als estralls del virus («un any de dubte i silenci / de ressaca, fuet i sal») resolt amb trames de minimalisme clínic.

Una mica d’humor

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Mikel Izal no va deixar de tenir present que aquesta era la seva última vegada (a Barcelona). «Aquesta nit serà increïble», va bramar en català abans de treure pit. «Gràcies per regalar-nos el nostre primer ‘sold out’ de la història en el Palau Sant Jordi». Es va agrair el sentit de l’humor al dedicar ‘Los seres que me llenan’ «als acompanyants» dels seus fans, als amics i nòvios que no coneixien ni un sol tema. «¡Això és amor!». Certament, la música d’aquesta formació creada a Madrid sempre ha resultat una mica impenetrable als no iniciats, amb la seva arquitectura espessa i la seva literatura florida amb rampells filosòfics. Es tracta de deslliurar-se a la vibració sònica amb què temes com ‘El pozo’ o ‘Agujeros de gusano’ et passen per sobre. Material amb poder físic, engreixat amb capes d’electrònica, que es va equilibrar amb el baladíssim: allà hi va haver temes nous com ‘He vuelto’ i ‘Inercia’. En aquest últim, traçant potser un paral·lelisme amb les pors que poden acompanyar el grup, Mikel Izal ens va fer saber que, quan la rutina es pressent, «cal abandonar el barco».

L’‘indie’ i el ‘mainstream’

Però aquests 12 anys han donat per a molt, entre altres coses, per amenitzar el debat sobre què és ‘indie’ i què és ‘mainstream’, i si les dues categories serveixen per a alguna cosa a hores d’ara. Com a testimoni d’aquesta apassionant era va quedar el repertori pretèrit que Izal va manejar, amb punts d’ancoratge com ‘Copacabana’, ‘Autoterapia’ o ‘a increíble historia del hombre que podía volar pero no sabía cómo’, temes per posar «els acompanyants» amb els ulls com unes taronges: laberíntics, però cantats fil per randa per la concurrència braços en alt. Izal és aquest grup que (com, una mica abans, Vetusta Morla) ha sigut capaç de llegir el llegat de la ‘generació Radiohead’ d’una manera exponencial i invasiva, amb èpica i ball col·lectiu, ‘riffs’ recargolats i bombo a negres. D’allà van sortir les cartes que van consumar el seu comiat del Sant Jordi, com ‘El baile’, ‘Qué bien’ (que Mikel Izal va cantar entre el públic) i ‘La mujer de verde’. Temes que van deixar un rastre de final de cicle, més enllà del crepuscle d’Izal, ara que les bandes de rock s’allunyen de la centralitat comercial i pren el poder l’estrella del reggaeton.