Les estrenes de cine de la setmana: Bowie, Darín, nens malignes, un falsificador i molt més

¡Bowie, Bowie, Bowie!

¿Com captar en un sol documental una figura tan inaprehensible, i tan associada als constants canvis de personalitat, forma i gènere, a l’experimentació personal i creativa i a la transgressió de límits com David Bowie? Fins i tot més que la seva formidable no-ficció sobre Kurt Cobain, ‘Cobain: Montage of heck’ (2015), la nova pel·lícula de Brett Morgen rebutja l’enfocament factual a la recerca d’una mirada impressionista; no és una biografia sinó un enorme ‘collage’ de fragments de pel·lícules, aparicions televisives i concerts, pintures, dibuixos, fotografies, vídeos musicals, sessions fotogràfiques, peces d’animació, campanyes publicitàries i, per descomptat, dotzenes de cançons extraordinàries reproduïdes a tot volum.

Pot ser que el seu desinterès per la claredat expositiva descol·loqui els seus espectadors menys motivats, però sens dubte el seu posicionament heterodox es presenta com el més respectuós a un artista inexplicable que, diem-ho, sempre es va mostrar voluble i sotmès a la reinvenció. Tot i que Morgen dona l’esquena a les facetes menys amables del seu homenatjat –la seva addicció a les drogues als 70, els seus coquetejos amb la iconografia nazi–, això no li impedeix oferir un retrat polièdric de l’home fal·lible sovint ocult darrere d’una criatura alienígena mentre ens embolcalla amb un cicló d’imatges i sons. ‘Moonage daydream’ té potencial per convertir en fans de Bowie els qui encara no ho són, i per fer que la resta de nosaltres assolim l’èxtasi. Nando Salvà

Rigor, respecte i veritat

Comentava el director Fernando Franco després de la presentació de la seva pel·lícula al festival de Sant Sebastià que era conscient, pel tema triat, la sexualitat en un jove amb paràlisi cerebral, que s’estava ficant en un embolic i per això era fonamental ser rigorós i respectuós. Ha complert amb escreix. A ‘La consagración de la primavera’ no li falten respecte i rigor a l’encarar una relació tan complexa com la que estableixen la Laura, una jove que s’instal·la en un col·legi major de Madrid mentre realitza els seus estudis universitaris, i el David, un noi amb paràlisi cerebral de qui es converteix en amiga. La pel·lícula flueix a partir d’un estil atent al més petit dels detalls –les escenes de tots dos ajaguts al llit escoltant les cançons que selecciona el David són precioses– i aquest rigor gairebé documental que buscava Franco des del primer moment amb la complicitat de Telmo Irureta, l’actor protagonista, que té paràlisi cerebral.

Tot al film emana una considerable veritat –s’han de veure les primeres converses entre l’encara desorientada Laura i la mare del David, encarnada per Emma Suárez–, i ‘veritat’ és un terme essencial perquè una pel·lícula d’aquestes característiques funcioni sense presumir de tesis ni res similar. Franco ens mostra la història deixant prou espai perquè l’espectador reflexioni sobre els fets, dubtes i emocions mostrades. Quim Casas

Una fórmula eficaçment aplicada

Per recrear el procés judicial contra les juntes militars que van cometre innombrables atrocitats mentre governaven l’Argentina entre 1976 i 1983, la nova pel·lícula de Santiago Mitre se centra tant en la persona del fiscal Julio César Strassera –magníficament encarnat per Ricardo Darín– com en l’equip de joves lletrats que buscant la justícia es van topar amb la resistència d’un país que encara mantenia massa vincles amb el seu terrible passat. I en el procés maneja sense objeccions totes les convencions narratives pròpies del melodrama judicial prototípic: herois reticents disposats a tot per revelar la veritat, testimonis estremidors, lloes a la feina en equip, successius revessos processals, dolents perfectament delineats, discursos finals catàrtics i abundància de subratllades musicals en la banda sonora, entre d’altres. 

En qualsevol cas, ‘Argentina, 1985’ se les arregla per no resultar insensible o oportunista, sobretot gràcies a la perícia que exhibeix a l’hora de combinar argot burocràtic amb moments de domesticitat familiar i escenes emocionalment esquinçadores amb dosis inesperades d’humor. I d’aquesta manera aconsegueix funcionar amb rotunda eficàcia com a reflexió sobre la perseverança i la valentia necessàries per aconseguir la justícia, i com a demostració irrefutable del fet que enjudiciar aquells líders que han comès crims no només és possible sinó una obligació moral, i una cosa necessària per guarir les ferides d’un país. N. S.

Maldat infantil en estat pur

Eskil Vogt segurament és més conegut per escriure els guions de Joachim Trier, des d’‘Olso, 31 de agosto’ fins a ‘The worst person in the world’, pel qual va ser nominat a l’Oscar, però també és el responsable d’una peça de terror excel·lent com és ‘The innocents’, una d’aquestes pel·lícules que excedeixen els límits del mal rotllo a l’hora d’abordar la maldat infantil en el seu estat més pur utilitzant per a això les eines del cine fantàstic. El director pot ser que es nodreixi de moltes influències, però el cert és que configura un univers únic, tant a través dels espais (un entorn residencial nòrdic), com en la relació que s’estableix entre els quatre nens protagonistes (una d’elles té autisme), marcada pels poders telepàtics i la dicotomia entre el bé i el mal.

‘The innocents’ és una pel·lícula de cadència freda, tensa i absorbent en la qual la planificació mil·limètrica de la posada en escena adquireix una importància fonamental a l’hora de crear una atmosfera de terror sobrenatural dins de la quotidianitat. En realitat, podria ser una variació del cine de superherois (en un vessant silenciós i mental pertorbador), però des d’una perspectiva incòmoda i malsana que es va desplegant sense pietat, i ens endinsa en espais foscos d’una crueltat devastadora.

Un malson a la llum del dia, un conte tenebrós sobre la infància i la seva presa de consciència moral que, de forma subreptícia i ambigua, també parla sobre les classes socials a l’Europa del nord, del racisme (aris rics i racialitzats pobres) a través d’un desplegament observacional que bascula entre el misteri i l’abisme. Beatriz Martínez

Sis nens i un castell

Bona part de l’acció de ‘Corazones valientes’ s’esdevé en un enorme i bonic castell francès, el de Chambord, situat al Loira, d’una arquitectura que barreja estils renaixentistes francesos i italians. Un lloc ideal per ambientar una pel·lícula en la qual uns personatges s’han d’amagar d’altres, passar desapercebuts entre les seves grans estances, columnes, escales, balustrades i torrasses. El castell és un personatge més en aquesta pel·lícula que relata la fugida de sis nens jueus a la França ocupada de 1942. Una conservadora d’art aconsegueix amagar-los al lloc, ara abandonat, receptacle de les pintures que s’han aconseguit salvar del Louvre, però els nazis cobegen aquestes obres, sobretot les que pertanyien a adinerades famílies jueves, i es presenten al castell per emportar-se-les.

Aquest peculiar joc de gat i ratolí dura bona part del metratge, fins que el castell ja no és un lloc segur i convé buscar altres amagatalls. El film comença a flaquejar llavors, quan els personatges ja no donen gaire més de si i apareixen alguns efectes en excés melodramàtics, entorn del forçat aprenentatge d’aquests nens i nenes, sense pares, sense casa, sense infància, en una situació límit com la que han de viure. Q. C. 

Retrat d’un impostor

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Fer una pel·lícula sobre un falsificador és una idea molt atractiva, ¿no?, li comenta un taxador d’art al mateix Kike Maíllo, pensant potser en un clàssic d’aquesta modalitat, ‘Fraude’ (1973) d’Orson Welles, entorn del falsificador de quadros Elmyr de Hory i el seu mentider biògraf, Clifford Irving. Aquesta atracció novel·lesca per la figura de l’artista que es dedica a copiar obres dels altres i vendre-les per moltíssims diners està implícita en la història traçada per Maíllo entorn d’un altre falsificador ‘il·lustre’, Oswald Aulestia Bach, que va portar de cap durant anys l’FBI i les policies catalana i italiana.

Tot comença, pel que fa al treball de Maíllo, amb el descobriment agitat de la falsificació d’un quadro de Modigliani realitzada pel tal Oswald en un tauler de fusta i les notícies que van començar a circular per la premsa el 2018 parlant del seu cas. A partir d’aquí, estirar el fil a força d’entrevistes –amb el mateix impostor, que es vanta de ser-ho, l’exdona, germans, experts en art– i material d’arxiu, per treure a la llum una de les trames de falsificació de pintures més grans. Maíllo hi apareix constantment per certificar la veritat del seu treball, però el procediment del film ens acosta per moments a les tècniques del fals documental, i ens deixa més intrigats encara pel personatge i la història que abans de veure el film. Q. C.