ARA QUE NO ENS SENT NINGÚ

Lydia Cacho: «A Mèxic es tendeix a glorificar la impunitat»

L’escriptora i periodista mexicana, que lluita per la llibertat de les dones i també per la seva pròpia davant les amenaces de mort de les quals ha sigut objecte al seu país, recorda l’origen del seu compromís des del seu exili a Madrid

Lydia Cacho: «A Mèxic es tendeix a glorificar la impunitat»
7
Es llegeix en minuts
Juan Cruz
Juan Cruz

Periodista i escriptor

ver +

Entra vestida de negre al Café Gijón, el més literari de Madrid. S’asseu a la taula Lydia Cacho, la periodista, l’escriptora mexicana que, des que era petita, lluita per la llibertat de les dones i que des de fa anys lluita per la seva pròpia llibertat, ja que poderosos bandits mexicans la persegueixen a mort per treure aquesta bandera igualitària que exhibeix en reportatges i en llibres. I ara és una exiliada a Espanya, que tants exiliats va enviar a Mèxic després de la Guerra Civil. Aquest retrat de perseguida no li ha enfosquit el rostre de nena de 59 anys que, en un llibre singular, ‘Cartas de amor y rebeldía’ (Debate), acaben de compilar la correspondència i altres documents que, des que era una adolescent de 12 anys, compartia amb pares, amics, amants, companys. La major part d’aquestes cartes van ser escrites a mà, i totes tenen l’amor, la tristesa o la lluita com a matèria, així com les arrels de la persecució que ara la fa clandestina a Madrid. D’ella va dir el New York Times: «És la ‘rockstar’ del periodisme mexicà». Quan s’asseu a respondre és Lydia Cacho, aquella noia.

P. ¿Què l’ha espantat més del que s’explica aquí?

R. Exhibir l’amor cap a la meva família. Perquè jo sempre temo per la meva família.

P. Al primer document explica que un cosí l’assalta al llit, vostè té 12 anys... I després sempre hi ha hagut algú que volia assaltar la seva llibertat.

R. El problema no és només meu. Cada 15 segons, segons l’ONU, una dona pateix aquest tipus de coses. Això significa que no soc excepcional, és només que jo sí que ho explico.

P. Però aquella escena, en concret, ¿li va marcar la vida?

R. En el millor dels sentits perquè.... Que ell s’hagi ficat al llit no té res a veure amb la manera en què valoraríem un acte així ara. Vaig sentir que era una traïció, perquè a més del meu cosí el considerava el meu amic. Jugàvem des de petitons. Va ser incòmode perquè jo mai havia tingut a prop un nen amb un penis erecte. I es va ficar en el meu espai vital. I em va marcar la vida perquè, quan vaig trucar a la meva mare, ella va respondre, em va escoltar i em va creure. Perquè a la majoria dels nens que passen per això no els creuen els adults o ho minimitzen, com ho va fer la meva tia, la mare del meu cosí.

P. En altres episodis hi ha hagut homes que intentaven que vostè no fos la que volia ser. Com que la vigilaven.

R. No sé si estava vigilada. El que sí que sé és que això ens passa a milions de dones. En el moment en què decidim llançar-nos a tenir una carrera, hi ha parelles que no ho suporten. Si jo fos home, això no m’hauria passat. Però soc dona. I, de nou, els passa a moltes. Però no s’atreveixen a explicar-ho.

P. ¿I vostè per què sí que s’ha atrevit?

R. És que hi ha una història darrere. Fa uns anys, diversos periodistes mexicans vam aconseguir denunciar el governador de Quintana Roo, Roberto Borge, per actes de corrupció, amenaces, temptativa d’homicidi d’un periodista... I el que ell va fer va ser mirar de desacreditar tots els reporters. Però amb mi no va poder. Fins i tot va ordenar inventar una biografia meva, eh. Va inventar que en tota la meva joventut jo vaig anar a Cancún i que feia trenetes a la platja, que jo no havia anat a l’escola, que em prostituïa, que havia trobat homes que escrivien els meus llibres..., tot explicat amb una imaginació bastant precària. Posava els noms d’homes amb qui deia que jo havia tingut sexe, diversos polítics entre ells, cosa que no era veritat. I això va quedar aquí i els meus col·legues periodistes no se’n van fer ressò, perquè sabien que només eren xafarderies per perjudicar-me. Però després jo me’n vaig cansar, sabia que havia de fugir perquè, vaig dir, em mataran. Però també vaig pensar: ¿són ells que explicaran la meva història? El meu editor em va dir que escrigués la meva autobiografia, però ho vaig refusar i després vaig començar a recuperar coses de casa meva i les vaig revisar i vaig dir: escriuré sobre aquesta espècie d’arqueologia periodística.

P. És un miracle que hagi conservat tantes coses.

R. És clar. A més, hi ha una cosa molt maca: quan jo escrivia a les meves amistats, els semblava curiós que jo els enviés cartes. I jo guardava totes les cartes. Els meus avis també guardaven cartes. I als meus amics els vaig dir: escolteu, si teniu cartes que us he enviat jo, doneu-me-les sisplau. Els vaig demanar permís. La gran majoria em van dir que sí. El meu pare va dubtar una mica, però al final va acceptar.

P. ¿Què va significar tant assetjament per a vostè?

R. Jo no ho vivia amb angoixa. Era una molèstia, una incomoditat i jo seguia endavant. Amb el temps revalores les coses d’una manera diferent i llavors reflexiones. Jo em concentrava en la meva feina, que m’agradava molt. Els meus companys em molestaven perquè deien que jo era molt feminista i que els homes eren com el PRI, que mai deixarien anar el poder. No tots els homes, però la majoria eren així.

P. ¿En quina mesura les seves cartes expliquen Mèxic?

R. Doncs molta gent que ja ha llegit el llibre em diu: ¡és que estàs narrant la meva infantesa i la manera en què vèiem moltes coses! Llavors... crec que és mirall de moltes vides. De Mèxic i del món.

P. ¿Què va ser el que la va fer tan obstinada?

R. Jo crec que vaig néixer així. Des de petita era molt obstinada, nècia, amb una personalitat obsessivocompulsiva que he intentat domar, però no he pogut. Però això m’ha servit molt a la feina. En canvi, a la meva vida personal, doncs... no. El meu pare volia que fes coses semblants a les seves, volia que jo fos enginyera per després quedar-me la seva empresa. Quan li vaig dir que el que m’agradaven eren les Humanitats..., no li va agradar. I vam començar a tenir una relació molt tibant. Avui ja no, avui ja parlo amb ell i riem molt.

«Quan vaig escriure sobre violència intrafamiliar, un advocat va arribar a la redacció amb una pistola i em va amenaçar. En aquell moment em vaig adonar que era arriscat dir la veritat»

P. ¿Quan va començar a estar en risc com a periodista?

R. ¿Físicament? El 1994, quan vaig anar a Ciudad Juárez a fer un reportatge sobre els feminicidis. Però potser abans, quan vaig escriure sobre violència intrafamiliar, un advocat va arribar a la redacció amb una pistola i em va amenaçar. En aquell moment em vaig adonar que era arriscat dir la veritat. Jo sabia que els fets eren reals, que jo havia explicat la veritat, però d’altra banda vaig saber que havia d’anar més amb compte.

P. ¿Quina denúncia li ha sortit més cara?

R. La decisió d'explicar la història que després es va convertir en el meu llibre ‘Los demonios del Edén’. Tenia un programa de televisió i hi vaig convidar una advocada i un psicòleg per analitzar el cas de pornografia infantil, i al llegir el guió em vaig adonar que això seria fort. I, sí, aquí van arribar les primeres amenaces. Quan vaig publicar el llibre ja tenia amenaces, però tot i així el vaig publicar.

P. És una cosa comuna en el periodisme del seu país: denunciar i rebre amenaces.

R. Sí. Avui el periodisme del meu país està ferit de mort. Per l’esgotament, pels assassinats de periodistes, pels desplaçaments, pels exilis. I, en aquest moment, des de la presidència de la República hi ha un atac frontal al periodisme, de descrèdit a tots els periodistes. I això fa que els periodistes estiguin més en risc, perquè els que t’haurien de protegir són els que t’ataquen... A Mèxic, en lloc d’esbudellar i de criticar la violència, l’únic que s’ha fet és reivindicar-la. En la literatura, en la música, en el cine... Llavors, glorificar-ho ha fet que, alhora, també es glorifiqui la impunitat. I això fa molt difícil que s’acabi la violència.

«Veig que els espanyols s’entossudeixen a ser europeus, potser perquè si no fossin europeus serien gairebé llatinoamericans i això els sembla una cosa indigna»

P. ¿Com se sent en aquest exili?

R. Estic aprenent a viure a Espanya. A veure la seva vida quotidiana, a veure les debilitats d’aquesta democràcia, a veure com ho neguen els espanyols i a veure que no saben què fer amb el seu passat. Perquè encara hi ha gent per allà a les cunetes i no s’atreveixen plenament a rescabalar tot això. Veig que s’entossudeixen a ser europeus, potser perquè si no fossin europeus serien gairebé llatinoamericans i això els sembla una cosa indigna.

Notícies relacionades

P. ¿I té por?

R. Ahir n’estava parlant amb la meva terapeuta. Jo crec que la por habita en mi però ja no m’inquieta. Com si hagués après a suportar-la i a tirar endavant malgrat tot.