Molly Nilsson, un pop electrònic propi

Les cançons de Molly Nilsson poden sonar, sovint, com a maquetes de la classe de ‘hit’ indiscutible que es cola a cada cantonada de la nostra vida. Aquesta artista sueca de pop electrònic va poder ser ubiqua, però ha preferit anar per lliure, cantar amb veu una mica indolent (molt Nico) i ser fidel als seus impulsos d’experimentació en baixa fidelitat. Ha preferit ser feliç a esclavitzar-se a la màquina del súper pop. I tampoc li ha anat tan malament si tenim en compte que ‘Extreme’, el seu últim disc, considerat per ‘The Guardian’ entre els millors de l’any fins ara, ja és el número 10. 

Des de la seva actuació de mitjanit al Moll de la Fusta, Nilsson és favorita d’una encara més immensa minoria: el públic que no se sabia les cançons va semblar disfrutar-les igual i algun emocionat espectador va oblidar que Shazam no serveix per als directes; si estàs llegint això, estimat amic, buscaves la preciosa ‘A slice of lemon’.

Tot i que per la melancolia dels discos, es podia esperar certa timidesa, aquesta germana espiritual sueca de John Maus va seduir, sobretot, amb cançons, però també amb la seva gran actitud escènica. Va cantar alt i clar, va ballar sense parar i va agrair a cada moment que el públic es mogués al seu ritme. A més, es va preocupar per explicar-nos una mica de què anava cada cançó, i així resolia alguns dubtes de fan, perquè les seves lletres poden ser críptiques. El missatge antipatriarcat d’‘Earth girls’ i ‘Absolute power’, doblet d’obertura del concert, és transparent, però ahir molts vam aprendre que ‘Fearless like a child’ és una balada sobre l’avortament. «M’encanten els avortaments», va dir. «Sobretot si són gratuïts i legals», va precisar. 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

El públic de la Mercè va tenir sort, a més, perquè Nilsson ens visitava amb el seu disc més lúdic fins ara, constant i inspirat salt entre subgèneres: hi va haver acords de rock de iot i drum’n’bass a ‘Obnoxiously talented’; ràbia punk anticapitalista a ‘They will pay’ («a ningú li agraden les factures/ però la gent normal ha de pagar-les igualment») o èpica dancea l’himne trist-feliç ‘Pompeii’. 

Va deixar per al final la que ella considera la seva millor cançó, ‘1995’, oda al Windows 95 i a vells dies il·lusionants, i la que molts consideren realment la millor, ‘I hope you die,’ que lluny de ser una cançó venjativa és amor pur: «Espero que moris al meu costat/ tots dos en el mateix moment exacte».