El paper dels diners en l’amor i el matrimoni

"És una veritat universalment reconeguda que un home solter i posseïdor d’una gran fortuna necessita una dona", diu la irònica frase inicial d’Orgull i prejudici, i en una de les pàgines de Mansfield Park, així mateix, algú assegura: "Un bon sou és la millor recepta per a la felicitat".

Les dues afirmacions serveixen per il·lustrar com la seva autora, Jane Austen, va convertir bona part de la seva obra en una reflexió sobre el paper que els diners juguen en l’amor i el matrimoni, sustentada en la seva mestria per formar parelles romàntiques en un entorn a priori tan poc idoni per fer-ho com finals del segle XVIII, quan homes i dones vivien atrapats en rols socials restrictius dictats per l’edat, l’aparença, els ingressos i la posició social.

Se sol dir que totes les comèdies romàntiques produïdes per Hollywood al llarg del temps tenen el seu origen en les novel·les d’Austen, però si les pel·lícules que tan popular van fer el gènere fins fa un parell de dècades ignoraven les realitats pràctiques de la vida en parella en favor de grans declaracions d’amor, l’escriptora era molt més realista sobre les àrdues dinàmiques de l’aparellament i com afecten especialment les dones.

A partir de demà en els cines, Materialistas aplica aquest mètode al nostre present, o a una versió més aviat elitista d’aquest. El segon llargmetratge de la directora Celine Song, en el seu dia nominada a dos premis Oscar gràcies al drama romàntic Vidas pasadas (2023), adopta la disfressa de comèdia romàntica per reflexionar sobre els mecanismes d’aquest gènere i, especialment, sobre les peculiaritats de les relacions sentimentals en una època marcada per l’obsessió per les aparences que imposen les xarxes socials, i per preguntar-se fins a quin punt han canviat certes coses des dels temps d’Austen –l’equilibri de forces entre el món romàntic i el pragmàtic, els misteris de la compatibilitat entre persones, la por de la solteria-, o no.

De fet, la seva premissa argumental ofereix una variació dels assumptes tractats per la novel·lista a Emma -una dona orquestra les vides amoroses dels altres-, Persuasió -la protagonista inicialment trenca el seu compromís amb l’home que estima perquè no té ni una fortuna ni la posició social per obtenir-la– i Orgull i prejudici, que tracta el món de les cites com un mercat financer en el qual les persones són mercaderia, i en el qual l’èxit del matrimoni depèn de la compatibilitat econòmica.

L’amor com a transacció

La seva protagonista, Lucy (Dakota Johnson), treballa en una agència de cites a Manhattan, encarregada d’aparellar amb freda precisió professionals adinerats; si les mares de les heroïnes de les novel·les d’Austen sospiren per un solter d’alt llinatge, la clientela de Lucy classifica les seves possibles parelles segons barems d’edat, estatura, pes, estat físic, professió, nivell educatiu, nocions convencionals d’atractiu físic i, sobretot, ingressos econòmics. Malgrat que la seva actitud davant l’amor és essencialment cínica, arribat el moment la jove es veu obligada a elegir entre un ben plantat milionari (Pedro Pascal) que compleix tots els seus requisits i el seu devot exnòvio (Chris Evans), un cambrer i actor que no té ni cinc, i, mentrestant, un terrible succés la porta a reavaluar tant l’ètica d’una professió que contribueix a fomentar l’estigmatització de les persones com els seus propis valors.

Mentre la contempla, Song qüestiona com, a través de les diverses aplicacions, el capitalisme ha pervertit el món de les cites convertint-les en meres operacions transaccionals –com comprar un ordinador i demanar una pizza a domicili– que simplifiquen i devaluen la humanitat de les persones.

Els diners en cada pla

A Materialistas, els diners estan en cada pla. Els seus personatges literalment s’assignen a si mateixos i als altres una valoració amb què competir en un mercat atapeït. Els que busquen parella coneixen per endavant els ingressos dels seus pretendents i utilitzen aquesta informació com a base per decidir si són adequats.

Notícies relacionades

‘Alien: Planeta Tierra’: una mitologia expandida cap a suggerents direccions

Malestar a la gandula

En altres paraules, la pel·lícula es pregunta més o menys el mateix que en el seu dia les obres de Jane Austen –¿què significa l’amor en un món en el qual les relacions estan monetitzades?– tot i que Song canviï els carruatges per serveis VTC i l’alta societat per l’alta visibilitat, i tot i que les regles avui siguin menys explícites que quan tot el contacte físic que un cavaller podia tenir amb una dama durant una cita era prendre-li la mà enguantada durant el ball.

Si en l’època d’Austen el festeig tenia lloc en balls o sortides grupals, en l’actualitat ho fa sota un altre tipus d’escrutini públic; si llavors s’ascendia a través del matrimoni, avui hi ha els sugar daddies i les sugar mommies. I, tot i que ara les dones –almenys les que busquen parella a Materialistas- no necessiten ni volen algú que les mantingui, la pel·lícula suggereix que sí que desitgen la sensació d’èxit que els proporciona conquistar el tipus d’home que podria haver tingut qualsevol dona que volgués, i que elles senten que el desig per part d’aquest home les fa sentir no només estimades sinó matemàticament valuoses. Suggereix, doncs, que en certs assumptes potser no hàgim evolucionat tant en tot aquest temps com donem per fet.