No vull plorar la seva absència

Mireu, ja sé que, aquí i allà, el que està de moda és fitxar jugadors de nom impronunciable, pagar una picossada que deixi comissions de repartiment esborronadores i acabar descobrint, sis mesos més tard, que l’exòtic de torn no sabia passar una pilota a dos metres sense caure a terra, si alçava alhora la mirada. Però, per sort, encara queda algun espècimen rar i en extinció: algun que corre, assisteix, baralla, combina, roba, marca gols i, per a súmmum, culer fins als garrots. Un que no arriba en iot a entrenar, que no exigeix que li planxin la samarreta amb vapor d’aigua de l’Himàlaia i que, tot i així, es menja un camp substitutiu en un partit de pretemporada, com si visqués la final del Mundial.

És veritat, no té nom de pronunciació holandesa, ni noruega, ni tan sols britànica. De fet, té nom de majordom llatí i no ha de ser per casualitat... I és que aquest futbolista majúscul, com els majordoms, sap que la base de tot és el servei a qui confia en ell, la cura pel detall, la discreció en els moments clau per executar sense ser percebut, la capacitat d’anticipació i d’avançar-se al problema, el compliment de l’ordre i el deure sense que li calgui lluir-se... És a dir, la generositat absoluta i l’execució impol·luta. ¿Quant val això? Que no em vingui ningú amb l’argument de "si ve una bona oferta, cal vendre". ¡Bona oferta és que et toqui la grossa, no que et robin la butlleta premiada, que, a més, era teva!

Notícies relacionades

Espanya resisteix el setge alemany i se la jugarà a la tornada a Madrid

La pràctica de l’esport puja en els més grans de 75 anys

Ai, Fermín... Com deia una cançó de Sandro Giacobe, cap als 80: no te’n vagis...

Així que, sisplau, tanqueu la porta amb clau, segresteu el seu representant, robeu el mòbil al bo de Deco i, si fa falta, que Laporta es quedi a s’Agaró fent un wellness, entre escórpora i pagell a la seva Taverna del mar. Perquè Fermín López no és que s’hagi de quedar... És que és un d’aquests miracles futbolístics que, si els deixes escapar, et passaràs una vida sencera lamentant: "Mite’l ell", allà és... enlluernant... "I el vam deixar marxar...".