‘Alien: Planeta Tierra’: una mitologia expandida cap a suggerents direccions

Ara torna a actualitzar un llegat sense deixar d’ampliar-lo a Alien: Planeta Tierra (Disney+, des d’avui), una ambiciosa sèrie amb base en la famosa saga de ciència-ficció i terror esbossada per Dan O’Bannon i Ronald Shusett. El començament sembla tret de la primera pel·lícula, obra mestra de Ridley Scott de 1979. "Una nau d’espai profund. La criogenització i el despertar. Els diàlegs encavalcats a l’estil Robert Altman. L’esmorzar, les cigarretes, el menjar", tal com ho descrivia el mateix Hawley a Vanity Fair. No hem acabat de conèixer realment la tripulació de la nau quan comencen a passar coses funestes.

Aterratge accidentat

Superat aquest magnífic pròleg, la proposta s’allunya de la mimesi reverent. En la tornada a la Terra, la nau acaba fent un accidentat aterratge en una illa propietat de la corporació Prodigy, rival global de Weyland-Yutani. Entre els supervivents, uns espècimens disposats a donar maldecaps. I no solament aquests famosos xenomorfs dissenyats principalment per H. R. Giger. "Després de set pel·lícules, tothom coneix les etapes d’aquestes criatures", explicava fa unes setmanes Hawley en una roda de premsa virtual. "Però si n’introdueixo algunes de noves i no sap ningú com es reprodueixen o què mengen, llavors arriba el pànic cada cop que apareixen a la pantalla. Per al públic, això és com sentir l’experiència de veure Alien per primera vegada".

La salvació de la humanitat podria estar en mans d’uns personatges no del tot humans. I no, no parlem de sintètics (o androides humanoides) com l’Ash de Ian Holm a la primera pel·lícula i altres actors en les següents, sinó dels híbrids, cossos artificials als quals es transfereix la consciència d’un ésser humà real i que aquí apareixen per primera vegada en la franquícia.

Gràcies al (o per culpa del) follet Boy Kavalier (Samuel Blenkin), nens malalts terminals reneixen en cossos ja crescuts de qualitats sobrehumanes. El projecte d’aquesta espècie de nen malcriat superdotat no és purament altruista: ell mateix espera aconseguir la immortalitat a través de l’experiment. "Tant a Alien com a Aliens: el regreso som al davant d’una corporació sense rostre, Weyland-Yutani, i uns individus –els camioners espacials o els soldats– que viuen a la seva mercè", diu Hawley. "Avui dia les nostres corporacions tenen rostre i són les d’aquests joves tecnòcrates, CEO famosos multimilionaris".

Nens perduts

En una de les seves decisions viscerals, Kavalier decideix convertir en personal d’emergència Wendy (Sydney Chandler) i els seus nens perduts, és a dir, la nena híbrid pionera i el grup que la va tenir com a mentora. El que més preocupa la primera és poder salvar Joe (Alex Lawther), un metge que forma part de l’equip tàctic que investiga el xoc. El germà de la seva vida anterior, en concret. En la nova, el més semblant que té a una mare i un pare són la científica Dame Sylvia (Essie Davis, de Babadook) i l’androide Kirsch (Timothy Olyphant, de Justified: la ley de Raylan), defensors, respectivament, de la humanitat i el transhumanisme.

Notes de ‘Blade runner’

Notícies relacionades

El paper dels diners en l’amor i el matrimoni

Malestar a la gandula

Entre les preguntes que Hawley aprofita per fer entre cop i cop d’acció i terror, n’hi ha una que és eternament pertinent: ¿què vol dir ésser humà? ¿És una qüestió biològica? ¿O sobretot d’unes emocions i empatia potser no exclusives de la nostra espècie? Qüestió gairebé més pròpia de Blade runner que d’Alien. "[Scott] va introduir en aquesta última la idea dels éssers sintètics –diu Hawley- i després la va explorar més a fons a Blade runner. Jo no mirava de fer aquesta segona pel·lícula, però entenc que es puguin fer comparacions. Estèticament, tots dos films de Scott tenen molt en comú; si veus Blade runner, t’imagines que és així com la Terra és a Alien. Però alhora deia als meus caps de departament: “Si veus que fas Blade runner, fas la pel·li de Ridley Scott equivocada”".

També sorgeix la pregunta més depriment: ¿amb la humanitat n’hi ha per a tant? ¿Mereixem sobreviure als nostres pecats? Que la sèrie estigui observada a través dels ulls d’una nena ajuda a fer emergir una resposta optimista. "Els nens menteixen molt malament –diu Hawley-. Quan vas conduint i et diuen “pare, ¿per què aquest home viu al carrer?”, tu els contestes: “t’has d’avesar a veure aquestes coses”. Però ells no creuen pas que ens hi hàgim d’acostumar. No donen per fetes algunes coses que els adults donen per fetes. Aquí –continua– entrem en la història a través dels ulls de Wendy, que té aquesta espècie de decència pura al cor que li permet enfrontar-se a la complaença i, per extensió, a tots els mals del món adult".