Trobades dues caixes perdudes d’exquisides fotos de Català-Roca

A menys d’un any està l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya (AFC) de complir 100 anys (va ser creada el 1923) i durant tot aquest temps ha acumulat en armaris i de vegades en habitacions completes el que correspon en el seu cas, una infinitat de negatius i positius fotogràfics, com llims al delta d’un riu. La vocalia de Patrimoni de l’AFC, que fa tres anys es va arremangar per ordenar tots aquestes capes de sediments, calcula (de vegades tem) que són unes 200.00 les peces a classificar, que es diu aviat. No és en realitat un treball ingrat, i menys encara quan, com va passar mesos enrere, van aparèixer en un armari dues caixes etiquetades amb un nom: Català-Roca.

Francesc Català-Roca, la versió peninsular d’Henri Cartier-Bresson, es diu sovint, és per a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya molt més, un Moisès després de descendir del Sinaí. Va ingressar en aquest club d’aficionats a la fotografia amb 20 anys, el 1942, i encara no havia acabat aquella dècada i ja el reverenciaven allà com un mestre, perquè ho era. Quan s’obre la porta de la seu d’aquesta associació, el primer que saluda el visitant és una fotografia en gran format de la Setmana Santa a Sevilla de la qual no ve de gust apartar la mirada.

Després de deixar enrere el vestíbul, en una paret a l’esquerra, segueix els passos del visitant un retrat de Dalí, també obra de Catala-Roca.  I ara, aquests dies, a tall d’exposició, es mostren les 12 fotografies que contenien aquestes dues caixes, 12 autèntiques fotos ‘vintage’ preses el 1950 i 1951 i que mostren qui era ja llavors Català-Roca i, sobretot, en qui es convertiria. Són les fotos que només és capaç de prendre un domador de la llum. Les va prendre amb una càmera Linhof de plaques de 9x12 centímetres i, sobretot, les va revelar amb mestria. Els anys que va treballar al laboratori del seu pare, Pere Català Pic, un altre geni de la fotografia, van ser una gran escola, potser la millor possible. A Català-Roca el va agafar la Guerra Civil sent un adolescent i ell treballava a la rereguarda de cambra fosca. Ell va ser qui va posar a les tres cubetes de revelatge, recorda el seu fill Andreu, la icònica i controvertida fotografia de la mort d’un milicià que va prendre, no queda gaire clar com, tot i que no com ell ho va explicar al seu dia, Robert Capa.

Aquestes 12 còpies són les obres que Català-Roca va presentar el 1950 i el 1951 als premis Ciutat de Barcelona de Fotografia, que es van instaurar precisament llavors i que en els anys següents van ser molt populars. Dit amb tots els respectes, era un aprofitat. El 1950 es va presentar a vuit concursos i els va guanyar tots.

El que mostren aquestes 12 fotografies són, formalment, paisatges de la ciutat. La Sagrada Família, abans de la seva ‘disneylització’, amb només quatre torres dretes llavors, l’estàtua de Colom des de perspectives insòlites, la Catedral, que fins i tot lluu més bonica del que realment és, el port de Barcelona, la Rambla, com no, i, sobretot, una escena de carrer de la Via Laietana que treu el singlot per com la llum del Sol sembla fer tot allò que Català-Roca li demana que faci. Són paisatges, però són molt més.

Notícies relacionades

L’empresa mèdica que portarà IA catalana a un concurs de l’ONU

Imanol Arias és condemnat per frau fiscal i Ana Duato n’és absolta

No s’ha d’ignorar el mètode per comprendre l’abast de l’aconseguit. La Linhof que va fer servir era una de les càmeres que Català-Roca es va emportar amb ell quan es va independitzar professionalment del seu pare. Tecnologia alemanya, o sigui, fiabilitat, però no en mans de qualsevol. Aquelles Linhof eren una mena de càmeres contorsionistes perquè la manxa que separava l’òptica de la placa podia anquejar com un acordió. Es feia una foto de l’escena triada. Un parell en algunes ocasions. Res més. Espanya era una autarquia. No arribaven fàcilment materials i, molt menys, influències. Fins al 1956 no va poder viatjar Català-Roca a París i conèixer a l’escena internacional d’aquesta disciplina artística. D’ell es diu que era un neorealista i, el dit, un Cartier-Bresson, però en veritat, sosté el seu fill, «era un avantguardista tardà», va beure de les fonts que va conèixer de nen i adolescent quan Espanya era una altra, perquè de les de la postguerra eren d’altres. Al final de la contesa, els Català formaven part de la meitat del país que va perdre la guerra. El seu pare, que no s’oblidi, va ser l’autor d’una icona, ‘Aixafem i feixisme’, aquest peu calçat amb una espardenya que trepitja sobre un carrer empedrat una esvàstica que, per cert, va pastar amb fang el mateix Francesc. Acabada la guerra, de participar en aquests muntatges propagandístics va passar a realitzar fotografies funeràries, de morts abans de tancar la caixa. Ja ho veuen.

El resum, per recapitular, és simple. Hi ha al carrer del Duc, a Ciutat Vella, desenes, potser centenars, de tresors per desenterrar. Explica el president de l’AFC, Pere Puigdollers, que «aquestes 12 fotos són una ‘delikatessen’», un aperitiu de molt més que ja s’ha començat a treure i que farà parlar molt l’any del centenari, 2023. Això prometen.