22 set 2020

Anar al contingut
Fotògrafes de Barcelona, dones amb un objectiu

Fotògrafes de Barcelona, dones amb un objectiu

Carles Cols | 16 de setembre 2020

Barcelona ret un merescut homenatge en forma de llibre a les dones que l'han retratat al llarg d'un segle

Fa 65 anys, que no és tant, a les dones amb afecció per la fotografia els podien retreure amb gruixudes paraules que traguessin la càmera al carrer per donar curs a la seva afició. Ho va explicar en una ocasió a una amiga Carme Garcia Padrosa (Barcelona, 1915-2015), ella, que durant la guerra civil, amb una modesta cambra Kodak, ja havia mirat de seguir els passos de documentalista de la realitat que estaven donant llavors a Barcelona i al front, en plena contesa, figures com Dora MaarMargaret Michaelis i, per descomptat, Gerda Taro, la meitat femenina del pseudònim Robert Capa. La postguerra va ser políticament molt troglodítica. «Ens cridaven que ens n’anéssim a casa a rentar els plats», va explicar en aquella ocasió Garcia Padrosa. Mai va fer cas d’aquests brams, així que, de manera indiscutiblement merescuda, forma parteix del llibre que l’editorial La Fábrica, amb el suport econòmic de l’Ajuntament de Barcelona, acaba de publicar sobre com 21 fotògrafes han retratat aquesta ciutat durant bona part del segle XX.

La Pedrera, 1982 / COLITA

El llibre és una preciositat, per la selecció de les fotografies i per la seva qualitat d’impressió, però també, segons es miri, era una necessitat, explica l’autora del relat que acompanya les imatges, Isabel Segura, perquè la mirada que ofereixen sobre Barcelona aquestes 21 dones és diferent a la fotoperiodística d’Agustí Centelles, a la furtiva i ‘voyeur’ de Joan Colom i, per citar un altre fotògraf menys conegut però més audaç que l’anterior, Pep Cuntíes, que no es va conformar amb captar la cara pública del barri Xino, sinó que es va ficar entre les seves bambolines i, en una altra ocasió, va retratar un vampir. Poca broma. Barcelona és moltes ciutats en una. La seva silueta és una o una altra en funció de qui la mira i, sens dubte, les fotògrafes ofereixen una perspectiva diferent a l’habitual.

Anna Maria Martínez Sagi, a l’esquerra, abans de partir al front d’Aragó / PÀGINA DE ‘EL DÍA GRÁFICO’

Hi ha, en la recopilació que ha portat a terme Segura, tres etapes. La primera és potser la més recordada. Barcelona va ser durant el primer terç del segle XX una gran escudella cosmopolita, amb gent procedent de mig món, per plaer i per vici de vegades, però, sobretot, per necessitat, com és el cas de Margaret Michaelis, jueva, anarquista i alemanya, un còctel que li va impedir mantenir-se al seu país natal més enllà de 1933. Les seves fotos, un testimoni impagable de la vida quotidiana als barris més pobres de la ciutat, coincideixen en el temps amb les que van realitzar les audaces fotògrafes locals, com Anna Maria Martínez Sagi, que l’agost de 1936 va anar al front d’Aragó. En una de les imatges del llibre apareix tal com la va mostrar ‘El Día Gráfico’ en una de les seves pàgines per anunciar la seva imminent marxa en companyia d’un batalló republicà. De la seva obra se’n té coneixement perquè hi ha hemeroteques. El seu arxiu personal de negatius, en canvi, és un d’aquests greals desapareguts que encara busquen els amants de la fotografia. Si algú en té alguna pista, sisplau, que no s’ho calli.

La segona etapa que recopila el llibre és (qüestió de gustos) la més emocionant, potser perquè s’ha mantingut més temps en la penombra. De les dones s’esperava en aquest franquisme que alguns encara enyoren una callada dedicació a les seves tasques, concepte que no incloïa, per descomptat, l’oci fotogràfic i, encara menys, convertir-ho en una professió. De l’esperit ‘maverick’ de no poques barcelonines de llavors dona fe, per exemple, l’obra Montserrat Vidal Barraquer, segons Segura, «la fotògrafa que capta amb més intensitat el buit de la Barcelona de postguerra».

Vidal i Barraquer i Garcia Padrosa retraten Barcelona gairebé d’amagat, sovint des dels terrats de les finques, un bon lloc per donar l’esquena al feixisme, com en una mena de ‘giornata particolare’ amb càmera.

Albada, camí del carrer del Bisbe / MILAGROS CATURLA

D’aquella etapa destaquen, en ocasions, els noms majúsculs de Rosa SzücksJoana Biarnés i Roser Martínez Rochina, però el cas que millor il·lustra les amargors d’aquella època és el de Milagros Caturla, un tros d’història que va ser revelada precisament en aquesta secció el març del 2017. Va ser un modest vuitmil de ‘Barcelonejant’. Un turista dels EUA va comprar per tres euros i mig un paquet de negatius als Encants. De vegades, la loteria et toca amb una mínima aposta. Així va ser. Va tornar a casa i, després de revelar les imatges, tenia entre les mans una col·lecció de fotografies de gran mestria. Aquest diari li va donar un cop de mà en la recerca de l’autor, que va resultar ser, en una feliç sorpresa, una d’aquelles dones que a finals dels anys 50 van ingressar a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya i que van demostrar tenir maneig de la càmera envejable.

Les poques fotos que es conserven de Caturla són història de la fotografia local femeninaSegura no ha dubtat a incloure-la en el llibre, d’una banda perquè les seves fotografies s’ho mereixen i, de l’altra, pel que simbolitza el seu cas. Quan va canviar de pis per un de més petit, es va quedar sense una habitació per al revelatge i allà es va acabar la seva trajectòria fotogràfica. En un altre moment i en un altre país potser el seu nom no hauria caigut en l’oblit.

Jornades Catalanes de la Dona, 1976 / PILAR AYMERICH

La tercera etapa d’aquest homenatge a les dones que han observat Barcelona a través del visor d’una Nikon, Canon, Leica o qualsevol altra òptica es completa (pregunta fàcil del Trivial) amb el paper ja protagonista, mai a l’ombra, de professionals com Isabel Steva, ‘Colita’, i Pilar Aymerich. Les seves obres són coherents amb les de les seves predecessores. Reivindicatives. Fins i tot, qui sap, inacceptables si haguessin sigut preses per un home. ¿Un exemple? Sens dubte, la més representativa d’aquesta imprudent afirmació és la foto que Aymerich va fer durant la celebració de les Jornades Catalanes de la Dona al paranimf de la Universitat de Barcelona. Allò, expliquen, va ser una revolució sexual que avui causaria escàndol. L’històric del moment es reflecteix en les cares de les dones que apareixen en la fotografia. En totes, tret de la imatge de la dona que frega el terra de genolls. Una gran foto en un gran llibre.

Ja ets usuari registrat? Inicia sessió

Estàs llegint un contingut elaborat per la redacció d'El Periódico en el seu afany per proporcionar informació de qualitat i estar a prop dels seus lectors en aquesta crisi sense precedents al nostre país.

A partir d'aquest moment per seguir llegint les notícies de +Periódico has de navegar registrat, no té cap cost, però et permet accedir a la informació de qualitat i a altres serveis que t'anirem explicant.