‘El viatge per l’est’ de Christine Angot: des dels ulls de la víctima

A ‘El viatge per l’est’ (Anagrama, en català i en castellà), guanyadora del Prix Médicis 2021, Angot tanca la trilogia sobre aquesta experiència posant en relleu aquesta vegada la incapacitat de l’entorn de donar resposta davant una situació tan greu, començant per la mare. Aquesta falta de reacció –que és el fracàs d’una societat, incapaç de protegir els nens– reforça el paper de l’agressor, aquí un intel·lectual brillant, traductor al Consell d’Europa d’Estrasburg. La intel·ligència i la cultura ja sabem que no tenen res a veure amb l’amoralitat: la fan més perversa. Però tot això no ho explicita l’autora, sinó que, hàbilment, va dibuixant el forat on es va enfonsant més i més Christine, atrapada per la fascinació que sent pel pare que acaba de conèixer, trastornada pels abusos a què la sotmet, esperançada que algun dia ell la tracti finalment com una filla.

El realisme de l’anormalitat

Notícies relacionades

Sabrina Carpenter desencadena la polèmica amb la portada del seu nou disc en ple auge del conservadorisme i les ‘tradwives’

Post Malone i Lady Gaga en una desbordant ‘rentrée’

L’autora aconsegueix reconstituir l’experiència a través dels ulls de la nena, amb el seu llenguatge reduït dels 13 anys. A mesura que creix i va vivint les seves primeres experiències amoroses –sempre sota l’ombra amenaçadora del pare–, el llenguatge del sexe adopta una certa estranyesa que reflecteix el desajust profund que estableixi la protagonista davant el que està vivint. Alhora, el lector entra en la normalitat d’aquesta situació en realitat totalment anormal, a través d’un relat realista que es fixa en el dia a dia, aconseguint una autenticitat que atrapa el lector.

La narració guanya en intensitat per la seva sobrietat. Angot no es recrea amb les escenes d’abús, però deixa just les quatre paraules que fan mal. També està molt ben retratat el personatge del pare abusador, que transita entre un amor desmesurat i un egoisme sense precedents: un monstre. La prosa és eficaç, amb pinzellades de diàlegs que reflecteixen les relacions entre els personatges, i també inclou una part més informal de diari. El resultat és un llibre d’autoficció –tot i que l’autora defuig aquesta etiqueta– que remou alhora que atrapa per la manera com està explicada la història: una lectura imprescindible pel que conté també de denúncia d’un sistema judicial fallit, ja que els abusos a França prescriuen al cap de deu anys, deixant les víctimes encara més vulnerables i desprotegides.