Juliette Binoche: «Cal treballar fora dels codis masclistes»

Respecte del Premi Donostia que Juliette Binoche rep aquest diumenge, la pregunta més pertinent que es pot fer no és per què el Festival de Sant Sebastià ha decidit concedir-l’hi, sinó per què ha trigat tant a fer-ho; la seva, al cap i a la fi, és una d’aquestes carreres el repàs de les quals deixa sense paraules. Al llarg de quatre dècades, ha treballat amb autors de la talla de Jean-Luc Godard, Léos Carax, Michael Haneke, Abbas Kiarostami, Krzysztof Kieslowski, Hou Hsiao-Hsien, Olivier Assayas i Hirokazu Koreeda. I s’ha convertit en l’única actriu capaç d’obtenir el ‘Grand Slam’ dels festivals europeus, al guanyar premis interpretatius a Berlín –amb ‘El pacient anglès’ (1996)–, Cannes –amb ‘Còpia certificada’ (2010)— i Venècia –amb ‘Tres colors: Blau’ (1993)–, que comparteixen vitrina amb un Oscar i infinitat d’altres guardons. Perquè la nova estatueta li càpiga al costat de totes les altres, probablement hagi de fer obres a la sala d'estar.

«La meva relació amb Jean-Luc no va ser fàcil», ha afirmat la francesa sobre l’acabada de morir icona de la ‘Nouvelle Vague’, amb el qual va treballar al principi de la seva carrera a ‘Et saludo, Maria’ (1985). «Jo llavors treballava com a caixera en uns grans magatzems, i treballar amb ell em va fer adonar que, a l’hora de rodar pel·lícules, el director no és necessàriament algú que t’ajudarà o protegir-te. Va ser com una galleda d’aigua freda». Molt més amables són les paraules que ha tingut per a Isabel Coixet, encarregada de fer-li entrega del premi aquesta nit. «L’admiro profundament. És molt intel·ligent i culta, i em recorda la meva mare per la vitalitat que desprèn; quan roda, li agrada agafar el toro per les banyes», ha afirmat de la barcelonina, que la va dirigir a ‘Ningú no vol la nit’ (2015).

La filmografia de Binoche inclou 69 llargmetratges completats, un altre a mig rodar i dos més que encara són meres cites previstes a la seva agenda; actualment, a més, es troba enmig de la filmació de la minisèrie ‘The New Look’, en la qual dona vida a Coco Chanel. Literalment, no s’està quieta, i així rebat un argument estès segons el qual no hi ha bons papers per a les actrius madures. «Potser no abunden en un tipus de cine gaire concret, que cataloga les actrius i els personatges femenins de manera molt determinada; aquest tipus de cine cal rebutjar-lo. Cal treballar fora dels codis masclistes». Està tan ocupada davant la càmera que no se sent especialment temptada de col·locar-s’hi darrere. «A més, quan treballo amb cineastes a qui admiro i amb qui estableixo una col·laboració molt estreta, ja em sento una mica directora, perquè prenc decisions actorals que influeixen en el conjunt de la pel·lícula. Cada ingredient de la maionesa és important».

Fins i tot utilitzant el millor oli, això sí, de vegades la maionesa es talla. És irònic que el llargmetratge de Binoche que el festival projectarà just després d’entregar-li el Donostia sigui ‘Fuego’, sens dubte una de les obres més discutibles de la directora Claire Denis. Retrat d’una parella aparentment feliç la unió de la qual comença a esquerdar-se quan apareix en les seves vides un segon home, que solia ser el millor amic d’ell i va mantenir una intensa relació amb ella, inclou nombroses escenes en les quals els personatges arrufen molt les celles mentre criden i criden, ja sigui al bany o al balcó o per telèfon, i mentrestant no aconsegueixen que les seves tribulacions sentimentals resultin dramàticament convincents. 

 

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades