Les estrenes de cine de la setmana: Karra Elejalde entre fogons i l’extraradi com a estat mental

Guisats generacionals

El maridatge entre cine i gastronomia, entre imatges en moviment i fogons, s’ha convertit des de fa anys en un gènere en si mateix com ho són els televisius programes de cuina. Generalment en clau còmica, o com a mínim distesa. És el cas de ‘La vida padre’, que juga també amb la disputa generacional a l’hora d’idear i condimentar nous plats que satisfacin la curiositat dels clients i, sobretot, dels crítics gastronòmics.

El punt de partida juga amb la pèrdua de memòria d’un dels dos protagonistes, el que interpreta Karra Elejalde en un d’aquests personatges que semblen escrits des del primer moment perquè es llueixi. Va ser un dels millors xefs de Bilbao, però una cosa que va succeir en el passat al seu restaurant, 30 anys enrere, el va deslligar del món, va desaparèixer d’escena, va deixar la família i, a més, va perdre per complet la memòria.

De manera que quan reapareix, just en el moment en què un dels seus fills està a punt de ser reconegut com un altre mestre de la cuina, el conflicte és més que gastronòmic i generacional. El Mikel, el fill, interpretat per Enric Auquer, s’ha acostumat a certs luxes i massa ambicions. El seu pare, el Juan, que no el reconeix, per descomptat, entra com un autèntic vendaval a la seva aburgesada existència. De qualsevol comèdia se’n poden extreure sempre consideracions més serioses, tot i que ‘La vida padre’ no va gaire més enllà de posar en dubte l’ambició desmesurada del jove xef en oposició als plantejaments vitalistes d’un pare que potser, entre fogons, recordi els seus guisats i recuperi, així, la memòria. Quim Casas

Gimnàstica i revolució

Gimnàstica i revolucióEstrenada ara, en plena guerra entre Rússia i Ucraïna, ‘Olga’ és una pel·lícula que mira cap enrere en el temps per ubicar-se en el moment, 2013, en el qual va esclatar la revolta ucraïnesa de Maidan. Però la proposta del debutant director suís Elie Grappe ens situa davant el conflicte a partir de la mirada desorientada d’una jove gimnasta que, a l’esclatar la revolució al seu país, es troba a Suïssa entrenant-se. Ella ho observa tot a partir de les pantalles de mòbils i ordinadors, que li tornen les tan agitades com esperançadores imatges del conflicte, i les converses que manté amb la seva mare, que potser prefereix la causa a la cura de la seva filla, tot i que també la protegeix dels perills: l’escena inicial al cotxe explica més del que sembla.

La relació/absència de la mare genera diversos conflictes de què es nodreix la pel·lícula juntament amb la situació també incòmoda de l’adolescent Olga al seu nou món: companyes amb qui no s’entén, problemes idiomàtics, discussions amb l’entrenador. Res explica millor la situació de l’Olga que aquelles seqüències en les quals s’obsessiona a aconseguir el Jaeger perfecte, l’exercici de salt o tombarella en barres asimètriques difícil d’aconseguir. No ho aconsegueix, l’entrenador li ordena que pari, però ella continua una vegada i una altra, desafiant-se a si mateixa al mateix temps que desafia la situació que li ha tocat viure. Q. C.

Quan el carrer mossega

La recerca que vertebra la proposta argumental de ‘Cadejo blanco’ pot entendre’s també com una operació de rescat i, potser, com la manifestació d’una necessitat de venjança. La protagonista és una jove amb una germana que ha desaparegut i que, convençuda que el perillós exnòvio de la noia té alguna cosa a veure-hi, decideix infiltrar-se en la banda criminal a la qual ell pertany a fi de trobar respostes; el que no és capaç d’entendre en aquell moment és que, per complicada i arriscada que l’entrada en una d’aquestes organitzacions pugui semblar, sortir-ne ho és molt més.

Servint-se de les interpretacions dels actors –la majoria sense experiència prèvia, i alguns d’ells veritables membres de bandes– com dels diàlegs que surten de les seves boques, el director Justin Lerner aconsegueix convertir ‘Cadejo blanco’ en un retrat rotundament verista de la vida a la ciutat guatemalenca de Puerto Barrios, però alhora maneja eines dramàtiques pròpies de gèneres com el ‘thriller’ criminal i fins i tot el ‘western’. Combinant tots aquests elements, la pel·lícula proposa una reflexió complexa sobre la lògica que regeix el funcionament de les bandes de carrer a Guatemala, fugint de maniqueismes i dotant de gran capacitat per generar empatia uns personatges que tenen motius per sentir-se legitimats a exercir la violència criminal. Nando Salvà

Amigues a l’extraradi

L’‘opera prima’ de Luc Knowles ens acosta a una realitat i a un entorn poc explorats en el cine espanyol contemporani (independent), el de l’extraradi gairebé com si es tractés d’un estat mental. I és que les protagonistes d’aquest drama adolescent i generacional, encarnades per unes magnífiques Milena Smit i Olivia Baglivi (les libèl·lules del títol), són conscients de la seva marginació social, de la seva precarietat econòmica i que no tenen cap tipus de futur si es queden on són, en aquest ‘no espai’ sense nom, en el qual tot es troba estancat i suspès. Per això volen escapar-ne i volar lluny.

El director adopta una sèrie de referents estètics que en cap moment li impedeixen adquirir una personalitat pròpia. Entre aquests, el cine de Sean Baker (especialment ‘The Florida Project’), entre el naturalisme descarnat i la poesia visual, colorista, però al mateix temps depriment.

‘Libélulas’ és una petita pel·lícula sensitiva, alhora dolorosa i etèria, que dialoga amb la cultura mil·lennista d’una manera molt fresca, i aposta per l’espontaneïtat i el carisma de les dues actrius protagonistes. Té l’habilitat de fer un retrat de la joventut de les classes menys afavorides, però sense tremendismes ni impostures, sense furgar en la seva misèria malgrat la precarietat, els problemes domèstics o les expectatives. I això, sobretot i abans que res, una preciosa història d’amistat femenina. Beatriz Martínez 

Entre el realisme i l’abstracció

El segon llargmetratge de Ramon Zürcher, codirigit amb el seu germà Silvan, transcorre entre dos petits apartaments berlinesos al llarg de dos dies i parteix d’una premissa argumental aparentment simple: dues companyes de pis deixen de ser-ho. Per desenvolupar-la, això sí, el director suís esquiva convencions com el desenvolupament de personatges, els diàlegs explicatius i fins i tot els mecanismes narratius més bàsics. La pel·lícula, en canvi, s’estructura a partir d’anècdotes, records, impressions, somnis, mirades fugaces, gestos reprimits i paraules no dites, i saboteja el realisme del seu plantejament a través de diàlegs i interpretacions antinaturalistes. Mentrestant, Zürcher torna a fer gala de la mateixa precisió en el maneig de l’espai i la mateixa atenció als detalls que ja va demostrar en la seva opera prima, ‘The strange little cat’ (2013).

Malgrat el que aquesta descripció pugui suggerir, la noia i l’aranya no és un mer exercici d’experimentació estilística. A través de simfonia d’imatges i sons que la vehicula, la pel·lícula transmet abundants dosis de soledat, desig i dolor; cada acció i cada interacció entre els personatges, a més, estan carregades d’una tensió palpable, l’origen de la qual es manté inexplicat. I, en el seu conjunt, ofereix un estudi estranyament emotiu de l’amistat, la rivalitat, la memòria i la marca que deixem en els altres quan ens en separem. N. S.

Presons mentals

Alhora estudi psicològic i història d’amor ‘queer’, ‘Desiert particular’ funciona també a tall de qüestionament de les idees sobre la masculinitat arrelades en la societat brasilera; els seus protagonistes, al cap i a la fi, són dues persones atrapades per les expectatives imposades per la cultura, la religió i l’autoritat política per les quals estan sotmeses.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Mentre contempla aquests dos personatges, el director Aly Muritiba envolta el relat del tipus d’atmosfera pròpia d’un ‘thriller’. Primer es fixa en Daniel, un oficial de policia que, després de ser suspès per protagonitzar un aldarull, decideix viatjar per tot el país per trobar-se en persona amb la dona de la qual es va enamorar ‘online’; al descobrir que la seva estimada no és qui ell pensava, s’haurà d’enfrontar als prejudicis masclistes que té arrelats al seu interior. Després d’efectuar un canvi de punt de vista, la pel·lícula posa el focus en Robson, que intenta viure d’acord amb el seu veritable jo en un entorn intolerant que genera por i angoixa.

En el procés, la seva potència dramàtica es veu puntualment llastada per cert engarrotament tant dels diàlegs com de les interpretacions, i perquè el seu retrat d’una dona ‘trans’ cau en els mateixos estereotips i simplificacions que els de tantes altres ficcions prèvies. Tanmateix, la seva eficàcia com a argument contra un ideari cruel i putrefacte resulta inqüestionable. N. S.