El que va convertir Javier Marías en un novel·lista extraordinari

Molt més interessant que aquest atzucac resulta indagar què va convertir Marías en un novel·lista extraordinari. I el que va suposar la publicació en dos anys de ‘Corazón tan blanco’ i ‘Mañana en la batalla piensa en mí’, novel·les d’una originalitat inusual.

Potser el més cridaner de Marías sigui la seva frase: llarga, rica en clàusules i aclariments, que per la seva respiració assossegada i claredat arquitectònica, és més a prop de James o de Proust que dels borbolls abruptes i inspirats de Faulkner. Marías es distingia de tots ells per l’ocupació obsessiva i mesurada de partícules disjuntives i adversatives, i de clàusules especificatives. Aquesta textura sintàctica li permet obrir a partir de cada esdeveniment diverses possibilitats, com si a cada paraula escrita li creixés una ombra alternativa. La «realitat» del relat s’atenua i queda a mercè de les diverses versions que competeixen entre si, no només en virtut de la seva veracitat, sinó també per l’atractiu del seu encanteri melòdic i el seu interès narratiu.

Els seus narradors no són idiotes ni els dolents ni mentiders, sinó veus insegures que ens enreden en una teranyina d’hipòtesis que dificulten l’accés directe a allò que està passant. No en va la fragilitat de la narració i la responsabilitat del que explica, l’escolta i el secret, són els habituals temes de Marías, i deriven de la seva inesperada sintaxi.

Peculiar maneig del temps

Notícies relacionades

La polifacètica fillastra de Kamala

HBO munta audicions per trobar el nou Harry Poter

Un altre èxit de Marías és el seu peculiar maneig del temps, que va aprendre mentre traduïa Sterne. Els seus protagonistes es distancien dels fets amb una narració hipermorosa, cosa que els permet raonar-los de vegades abans de comprendre què està passant. I en aquestes esquerdes s’obren dilatats períodes contemplatius en què caben comentaris de pel·lícules, records d’infància, anticipacions, digressions filològiques, pulles o humorades. Potser el millor de la particular temperatura emocional de les novel·les de Marías prové d’aquestes llargues tirades de pensament novel·lesc, en què no busca convèncer ni acabar, sinó perseguir els diversos aspectes d’un tema, sense esgotar-lo, explorant-ne les ambigüitats, les contradiccions, els aspectes admirables o ridículs.

Aquestes farragoses explicacions es tornen transparents (¡ho prometo!) quan s’obren els llibres de Marías i ens posem a llegir, i això és una cosa que la mort no ens pot prendre.