Testimoni directe

Glòria i drama a l’aigua: la cara b de ‘42 segons’

1
Es llegeix en minuts
Glòria i drama a l’aigua: la cara b de ‘42 segons’

JORDI COTRINA

Han passat 30 anys, tres llargues dècades, des que la selecció espanyola de waterpolo es va penjar la medalla de plata als Jocs de Barcelona-92. Temps de sobres perquè els bons records prevalguin i les ferides cicatritzin. Però entre els protagonistes d’aquella final històrica contra Itàlia a les Piscines Picornell encara queden sensacions de dolor i frustració. Molts reconeixen que no han volgut veure les imatges d’aquell partit mai més. Perdre una final sempre és dolorós. Perdre-la després d’un partit agònic que va necessitar tres pròrrogues per a la resolució va ser un malson col·lectiu que els va perseguir durant anys.

L’objectiu d’aquells jugadors, després de recórrer un camí que els va portar al límit tant físicament com psicològicament, era només un: ser campions olímpics davant la seva gent. Res més els servia. Mentre Samaranch els penjava la medalla, ni un sol jugador va poder contenir les llàgrimes al podi.

Notícies relacionades

Els Jocs de Barcelona van arribar com una oportunitat única per a la selecció d’Espanya, que tenia el millor jugador d’aquella època, Manel Estiarte, anomenat ‘el Maradona de l’aigua’. Per explotar el talent d’un grup que reunia el talent de l’escola catalana (Estiarte, Jordi Sans, Ballart...) i la barra dels jugadors madrilenys (Jesús Rollán, Pedro García, Miki Oca...) la federació va apostar per un entrenador de mà dura, Dragan Matutinovic, en la confiança de fer el salt de qualitat. Un any abans dels Jocs, la selecció va arribar a la final del Mundial de Perth (Austràlia) i, en el camí cap a la cita olímpica, el tècnic croat va esprémer els jugadors sense compassió, amb mètodes que van ser qüestionats.

La trama d’aquella medalla es va complicar no només per la duresa de la feina del grup, sinó per la vida al límit que van portar alguns dels protagonistes, com Pedro García o el mort Jesús Rollán. A més, cal destacar sobretot la capacitat d’aquell grup de superar les seves pròpies flaqueses i forjar una relació més enllà de l’esport, fins a arribar a l’èxit, finalment, quatre anys després amb la medalla d’or als Jocs d’Atlanta-96. La seva pròpia història de redempció.