Crítica de ‘Montevideo’, d’Enrique Vila-Matas: la clau mestra de la porta condemnada

Es diria que és aquesta, ‘Montevideo’, una novel·la dissenyada per la pulsió negativa i desplaçada –per allò que la vida sempre està en una altra banda, Kundera ‘dixit’– d’un escriptor que mai ha existit, però que és real, i per la recerca d’‘una habitació pròpia’ que contingui una porta segellada l’obertura de la qual depèn d’una citació literària en forma de clau. Un escriptor absent de si i en fuga constant, impossible d’atrapar, intentant amb tenacitat elucubrar teories a tort i a dret sobre el fi de la literatura per immediatament perdre-les. I sí. És clar. Aquí el lector també trobarà cinc de les marques d’estil de Vila-Matas sobre les quals ja va teoritzar en el seu inoblidable Perder teorías: el joc constant amb la intertextualitat, una prosòdia que toca amb les mans les capacitats líriques del llenguatge, la recerca d’una narrativa utòpica, la preeminència d’un estil guanyant la partida a la trama i la voluntat infrangible de construir un paisatge literari després de la batalla moral que ja se sap perduda per endavant.

Aquest escriptor diu arribar a Montevideo a un cul-de-sac paralitzant que, no obstant, és precisament el que l’encadena a la pulsió d’escriure «aquesta novel·la tramada amb un tènue fil de narració i uns monòlegs on els records reals ocupen moltes vegades el lloc dels successos imaginaris». Es podria pensar que l’obra ja publicada i la que ha de venir d’aquest narrador consisteix en un sol volum no escrit (però sí pensat) que es troba a les lleixes d’una biblioteca inexistent regentada per un boig impur, com volia Roberto Calasso, en unes ciutats que, aquí i ara, són narrades com si dissenyessin el simulacre d’un «recorregut fulminant dels circuits mentals que capturen i vinculen punts allunyats en l’espai» creuant París, Cascais, Montevideo, Reykjavík i Bogotà. Ciutats poblades d’un narrador fantasmagòric que crida a qui vulgui sentir-lo que «qualsevol versió narrativa d’una història real és sempre una forma de ficció, ja que des de l’instant en què s’ordena el món amb paraules es modifica la naturalesa del món».

Signe de la confusió

‘Montevideo’ porta sota el braç el signe de la confusió i jura que està conjuminada per la passió indestructible de narrar i citar i comentar i tornar a narrar i tornar a citar i tornar a comentar el que està sent narrat i llegit i comentat en un bucle sense sortida que envolta els llibres de l’elenc que sempre acompanya un narrador instal·lat en una obsessió recurrent: «De cap manera estic escrivint una biografia del meu estil, potser, unes proses intempestives, unes lleus notes de vida i lletres amb les quals estaria buscant esbrinar qui soc realment i qui és el meu escriptor preferit»: ¿Vila-Matas? ¿Kafka, Joyce, Sterne, Gombrowicz, Rimbaud, Walser, Borges, Beckett, Perec, Celan, Pessoa, Sciascia, Tabucchi, Pitol, Piglia, Chejfec, Roussel, Barthes, Blanchot?

Gràcies a una escriptura a mig camí entre la narració i l’assaig, la veu de ‘Montevideo’ uneix la vida amb la literatura i és versada en «el Dubte Etern», en «el Règim de la Indecisió», en la lògica de «l’ambigüitat» i en la «de l’enigma» mirant de desmantellar la història i contraposar-la a la narració de les cinc tendències de la literatura que l’obsessionen: la dels que «no tenen res a explicar», la dels que «‘deliberadament’ no narren res», la dels que no «ho expliquen tot», la dels que «esperen que Déu algun dia ho expliqui tot, inclòs per què és tan imperfecte» i, finalment, la dels que «s’han rendit al poder de la tecnologia que sembla estar transcrivint i registrant-ho tot i, per tant, convertint en prescindible l’ofici d’escriptor». Per a cada una de les cinc ciutats, una tendència, i en cada tendència, la recerca impossible d’una ciutat.

Aire de família

El lector de Vila-Matas reconeixerà un aire de família –i de Dylan– en aquest llibre. Si en aquesta novel·la Hamlet era la carcassa discursiva que unia digressions encadenades les unes a les altres com la marca d’un to narratiu que ja és inconfusible i que impedeixen a la veu narrativa –i al lector– atrapar el centre de la trama, en aquesta és Cortázar i el seu conte ‘La puerta condenada’ de ‘Final de juego’. A l’habitació 205 de l’hotel Cervantes de Montevideo (que existeix i és real) és on s’esbossa el viatge de no retorn i el lloc on el narrador trobarà una sortida en forma de forat buit com ho va ser el d’Alícia, la porta insondable que li permetrà fer un pas més enllà, tal com reclamava insistentment Blanchot: desaparèixer per poder viure i, sobretot, per poder llegir i escriure, en un gest que es repeteix amb fruïció en la poètica de l’autor.

La clau mestra

Notícies relacionades

La vida sense Paul Auster

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

A l’habitació 346 de l’Hotel Albergo Roma, a Torí, Cesare Pavese va creuar definitivament l’altre costat de la porta; a la 205 de l’Hotel Cervantes es fan palpables les circumstàncies que envolten l’últim desig del narrador: trobar la clau mestra de la porta condemnada de la literatura i arriscar-se llavors a la desaparició total i definitiva per fer d’aquest gest el relat d’una recerca convertida en una festa montevidiana amb la mirada avantguardista que Vila-Matas havia esbossat a Chet Baker piensa en su arte i pronosticat a Exploradores del abismo a través d’un dels poemes de Roberto Juarroz: «‘A veces parece/ que estamos en el centro de la fiesta./ Sin embargo/ en el centro de la fiesta no hay nadie/ en el centro de la fiesta está el vacío/ pero en el centro del vacío hay otra fiesta’».