Enrique Vila-Matas: «Avui fins i tot el més tonto dels escriptors ha fet un llibre sobre el seu pare o la seva mare»

Sorprèn el to lleuger d’aquesta novel·la escrita en un període que no ha tingut res de divertit.

Diria que des de ‘Kassel no invita a la lógica’ no havia ordit un llibre tan lliure. Les meves últimes novel·les estaven una mica tenallades, especialment l’última. Aquí no m’he volgut posar regles. M’he dit que torno a ser el que soc.

¿Es podria dir que ‘Montevideo’ és com una reescriptura de ‘París no se acaba nunca’, un dels seus llibres més exitosos?

Aquell llibre era, per dir-ho d’alguna manera, autoficció, una paraula que s’ha devaluat i ha sigut poc compresa, perquè és sabut que tot el que s’escriu sobre la realitat modifica aquesta realitat. Aquí he volgut marcar les diferències amb el narrador que viatja a París per ser com Hemingway i molt poc després es converteix en delinqüent. No volia que els periodistes em tornessin a preguntar si el que escric és autobiogràfic. Però és inútil, ho tornaran a fer.

¿Per què el molesta ara el terme autoficció?

Abans era un terme molt modern que imposava. Recordo que una vegada vaig fer una xerrada en una ciutat de províncies amb la presència d’una part de la Família Reial i em van advertir que no parlés d’autoficció ni de coses rares [riu] però ara es fa servir per igualar a tothom. Avui fins i tot el més tonto dels escriptors ha fet un llibre sobre el seu pare o la seva mare.

¿Què és el que volia dir aquí?

Bàsicament, que estic fart dels narradors i de les narracions. Que el que a mi m’agrada és el pensament, la literatura, Nietzsche, Paul Valéry. Aquestes coses.

¿Una novel·la sense història, és això?

Sí i s’aprecia ja des de la portada que mostra aquell quadro de Hammershoi, el pintor danès, en el qual tres portes s’entreobren en perspectiva. M’agrada perquè és un interior sense figures humanes i això fa que la il·lustració no estigui relatant res.

Però sí que li dona un cert aire fantàstic. Es podria dir que aquesta és la seva primera incursió en aquesta geografia inquietant.

A ‘La asesina ilustrada’, la novel·la que vaig escriure el 1977, ja hi era. No vull fer-me l’innocent però mentre escrivia no em vaig adonar que estava fent literatura fantàstica. Jo només volia buscar la porta real de l’habitació que va inspirar Cortázar en un hotel real, el Cervantes, que ara ja no es diu així. Quan vaig viatjar a Montevideo vaig anar fins allà i vaig demanar la mateixa habitació.

¿Sabien alguna cosa del pas de Cortázar per l’hotel?

No. L’hotel s’havia convertit en un establiment de cites per hores i els clients es queixaven que hi havia paneroles. Havia tingut temps millors i l’havien freqüentat Borges, Bioy Casares i Carlos Gardel, que va arribar a cantar-hi. Vaig imaginar una conjura forjada a la recepció de l’hotel que es posa en marxa a partir d’una consigna, que no apareix com a tal al llibre.

¿I ho és?

‘Tacuarembó’. És el poblet on els uruguaians asseguren que va néixer Gardel en oposició amb la teoria de Buenos Aires o les que el situen a Tolosa. Bé, la conjura és bastant innocent. Només amb el llibre acabat em vaig adonar que en realitat la recerca d’una habitació pròpia, com la de Virginia Woolf, és per a mi la recerca d’un estil propi.

De Montevideo es trasllada a París, on l’artista Dominique González-Foerster va crear una habitació específica per a vostè. 

Sí, va ser en una retrospectiva que li van dedicar al Pompidou. Va crear per a mi una habitació única que només podia obrir una clau que només tenia jo. Molts amics em van demanar anar al meu lloc però jo sentia que només jo podia obrir aquella porta. No sabia què m’hi trobaria, allà. Al final va ser una maleta vermella, molt semblant a una que m’havia trobat a Tolosa, poc abans que la seva propietària colpegés la porta de l’hotel on em trobava i em desconcertés molt.

A ‘Montevideo’ li pregunten a Madeleine Moore, transsumpte de González-Foester, què és per a ella escriure.

Sí, i entre altres coses diu que «riure’s de les mosques d’origen belga».

¿«Riure’s de les mosques d’origen belga» seria una bona definició de la seva literatura?

Sí, ho accepto. Espero que els belgues no s’ho prenguin malament [riu].

Hi ha una altra pregunta important al llibre i és si en el fons no escrivim sobre el que no ens deixa escriure.

És una pregunta que va plantejar Beckett a un amic seu. I em sembla molt bonic pensar a escriure sobre allò a què no tenim accés. Que mai arribarem al final d’una història perquè arribar-hi suposa que no tingui sentit continuar.

Jugant amb els paral·lelismes entre ‘París no se acaba nunca’ i aquesta novel·la. La primera acabava amb una divertida frase lapidària del seu pare. Aquí la diu la seva mare.

Sí. Després de preguntar-li per què era tan estrany el món em va deixar anar: «El gran misteri de l’univers és que hi hagués un misteri de l’univers».

El seu pare era una figura imponent i en certa manera ha aparegut a moltes de les seves novel·les. Però la seva mare, no.

És curiós perquè el meu pare tampoc parlava de la seva mare. A casa estàvem molt intrigats. Quan vaig començar a escriure, ella solia venir a veure’m en les presentacions i conferències. Si jo explicava per exemple que ens n’havíem anat a Cadaqués en un 600, ella s’aixecava i deia en veu alta: «Fals, menteix». No entenia la ficció.

Una senyora molt literal, sens dubte.

Durant la guerra va haver de treballar molt a la casa de Llavaneras i va madurar ben aviat. No estava per a tonteries. Un dia vaig voler explicar-li una història molt divertida. Vaig anar a París amb tren llit d’aquests de quatre lliteres. Un dels viatgers, que s’assemblava a Johnny Hallyday, portava un papagai que només deia «Je t’aime». I ho deia contínuament. Faltava el quart viatger que va pujar a Lió, va entrar a les fosques i quan es va haver ficat al llit l’ocell es va posar a cridar «Je t’aime». Ningú va moure un múscul. Jo portava una polaroid i al matí vaig fer una foto al noi i al papagai, bàsicament, per ensenyar-l’hi a la meva mare. Quan la va veure em va dir: «Això t’ho has inventat».

Notícies relacionades

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

La vida sense Paul Auster

Així, abans que els periodistes, la primera interessada per la realitat o no de les seves ficcions va ser la seva mare.

El meu pare tampoc tenia gaire relació amb la ficció. Quan vaig escriure ‘El viatge vertical’ li vaig dir que sortiria un llibre que semblava que parlava d’ell però no era així. Em va preguntar a què es dedicava el personatge. Bé, vaig dir, és polític, nacionalista, juga al pòquer... però les coses que li passen me les invento. Va ser llavors quan la meva mare va preguntar: «I, jo, ¿hi surto?» A la qual cosa ell va respondre: «¿Com vols sortir-hi tu si no hi surto jo?» Brutal.