Josep Carreras: «Mai vaig pensar que continuaria cantant als 75 anys»

«Mai vaig pensar que continuaria cantant als 75 anys», confessa l’aclamat cantant quan aquest mes es compleixen 35 anys del seu ingrés a l’Hospital Clínic per fer front a la leucèmia, abans de ser traslladat a Seatle (EUA) on en aquella època es realitzaven molts més trasplantaments de medul·la que a Barcelona.

Vint-i-dos anys absent

Fa 22 anys que Carreras no és protagonista a Peralada. La seva última actuació va ser l’any 2000 en un concert on també van participar Jaume Aragall i Isabel Rey amb l’Orquestra Simfònica del Vallès. Però molt abans, el 1988, Carreras va oferir al festival empordanès el seu primer concert de pagament després de superar aquesta leucèmia que gairebé va acabar amb la seva vida. Aquell recital junt amb el pianista Vicenzo Scalera, davant un públic de més de 2.500 persones entre els quals hi havia la reina Sofia i Lady Di, va deixar constància de la recuperació total del tenor.

Després, el 1990 després, animat pels seus amics Luciano Pavarotti i Plácido Domingo, va celebrar en gran la seva tornada als escenaris internacionals amb un concert a les termes de Caracalla, a Roma, amb Zubin Mehta a la batuta, coincidint la vigília de la final del Mundial de Futbol a Itàlia. Va ser tal l’èxit que van repetir la fórmula en altres llocs. La gravació del primer disc de Los Tres Tenores es va emportar el Grammy per millor interpretació vocal clàssica i va ser rècord Guinness com a àlbum de música clàssica més venut de la història. «La química entre nosaltres va fer que Los Tres Tenores fos una mica fora del normal», admet Carreras, que planeja amb Domingo un concert en homenatge a Pavarotti a Tòquio el pròxim gener.

Adeu a Arc de Triomf

Té clar que el dia que decideixi deixar els escenaris s’acomiadarà amb un concert a Arc de Triomf de Barcelona, al centre de la seva ciutat, al mateix escenari on va tornar a cantar després de superar la leucèmia. El que no precisa és quan. «Encara tinc l’instrument en condicions prou bones per exposar-lo en públic», afirma.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

El secret per mantenir bé la seva veu de tenor és una suma de passió i disciplina. «No necessito un ‘coach’ per saber què he de fer o per veure com està el meu si bemoll. Si després de 52 anys no conec la meva veu...», diu fent broma. Però, evidentment, tot canvia amb el temps. «El color de la veu és un misteri. No puc cantar amb l’elasticitat de quan tenia 30 anys, però puc continuar cantant com a tenor. I ho faré mentre disfruti. Cada vegada que surto a l’escenari penso: has pogut tornar-ho a fer. Agraeixo molt l’afecte i l’entusiasme del públic».

També agraeix l’esforç de tots aquells que l’han ajudat a aixecar els projectes de la Fundació Josep Carreras contra la leucèmia. «La meva carrera és la meva vida. Cantar és vocacional. Soc feliç quan trepitjo l’escenari i el so de l’orquestra et dona un xut d’adrenalina», reconeix. «La Fundació és una altra cosa. La satisfacció de veure com gràcies a les teràpies un pacient de 7, 8 o 10 anys supera la malaltia és una cosa que no et donarà mai cap gran teatre, producció o director d’orquestra».