Crítica de música
‘Malalts del cel’, abduïts per la màgia de Sisa en el Grec
El concert va portar un delicat recorregut a l’últim àlbum del cantautor, del 2016, per part una desena de veus de generacions posteriors, com Maria Arnal, Guillem Gisbert (Manel) i Quimi Portet
La posada en escena, aquest dimecres, de ‘Malalts del cel’, l’excel·lent àlbum amb el qual, el 2016, Sisa va tancar la seva carrera discogràfica i que no va arribar a presentar en directe, va demostrar una cosa que ja percebíem: que el mestre del Poble-sec és un dels compositors amb l’obra que més ha abastat les generacions venidores i creadors bastant o molt més joves. Així es va veure en el Grec, en el minuciós recorregut, amb alguns canvis d’ordre en benefici de la dinàmica escènica, per aquest àlbum tan simpàtic com místic, que va acabar amb un feliç cop d’efecte no previst, l’aparició del mateix Sisa per celebrar desenfrenadament un dels seus clàssics, ‘La primera comunió’.
L’escenari del Teatre Grec va lluir com un envelat de festa major, amb les garlandes de bombetes de coloraines i algun detall marcià (concepció d’Ignasi Duarte), i la parada de músics dirigits per Gregori Ferrer, pianista-acordionista que va assumir amb encert la delicada missió de llegir l’ànima sonora de l’àlbum i fer-la reviure. El carrusel de cançons, que va obrir Roger Mas retrocedint amb sobri pols fins a l’«Arcàdia somniada» del tema titular, proposava cert desafiament a l’audiència perquè es tractava d’un repertori poc popular, però allà hi havia material d’altura per redescobrir, des d’aquest ‘Tanca la porta’, abjurant de «la nostàlgia i l’enyor», ben perfilat per Maria Rodés, fins a una commovedora ‘Cançó de capvespre’ que semblava feta expressament per a la veu que li va donar nova vida, Marina Rossell. Desfilada d’intèrprets àgil, sense parlaments.
Anys que són àngels
Així vam recórrer a gust les maneres i girs anímics que proposava l’àlbum, a través d’aquest pasdoble una mica sinistre anomenat ‘Tramoia virtual’, d’ombres realçades per David Carabén, el somni del retir daurat simbolitzat per una deliciosa ‘Hipopotàmia’, en les veus del duo Tronco, o aquesta espècie de haiku anomenat ‘La llum’, que va invocar Julio Bustamante. Esplèndides veus femenines, les de Tarta Relena, passant del cor ie-ie de Quimi Portet a ‘Duchamp’ a les harmonies psicodèliques de ‘Llops udulant’; Queralt Lahoz, elevant ‘Alarí alaró’ i esperant filosòficament «un senyal que ho expliqui tot», i Maria Arnal en l’‘abolerada’ i una mica ‘jazzie’ ‘El nen’. El sempre admirable Joan Garriga no va tenir la seva millor nit, tot s’ha de dir, i va manejar una veu esquerdada, castigada per excessos recents. I Arnal va posar la cirereta, amb Guillem Gisbert (Manel), estirant el ‘loop’ vocal d’‘Els anys’, paraules que, repetides, es van transformar en «àngels» en una seqüència de tràngol sensorial que va recordar la simpatia de Sisa per les avantguardes històriques.
Un bis que va ser una festa
Hi va haver bis, i d’alta graduació. Quim Carandell, cantant de La Ludwig Band, que prèviament havia entonat, una mica a la manera de Sisa, ‘La ratlla de l’horitzó’, va reaparèixer amb tot el seu grup per imprimir un tema antic, ‘Coristes i numismàtics’, el caràcter que no va tenir la gravació original de 1979 (qüestionada pel mateix autor). Crits de «Jaume, Jaume» a les grades. ¿Havia acudit al Grec, finalment, l’homenatjat, malgrat que feia setmanes que assegurava als seus amics que no pensava comparèixer-hi?
Quimi Portet, guitarra elèctrica al rest, va posar en marxa ‘La primera comunió’ amb tots els implicats en escena, elevant el to rocker, i a mig trajecte va aparèixer Sisa amb aire dubitatiu, vigilant. Es va fer el silenci, va recitar ell les últimes estrofes («Ves vianant, en so de pau...») i va tornar a esclatar la tornada amb tot el seu feliç surrealisme («hem de fer / la primera comunió / al balcó / disfressades de cavall»: ¿ús del femení genèric ‘avant la lettre’ o llicència poètica?), amb un Sisa desencadenat, ballant i cargolant-se, acompanyat per músics que, majoritàriament, no havien nascut quan la cançó va veure la llum, el 1976. I de sobte, tots vam tornar a tenir 12 anys.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Ciberatacs Així és l'estafa que buida els comptes bancaris a Catalunya
- Alaska: "¿Em diuen musa de la dreta per col·laborar amb Losantos? És absurd"
- Catalunya rep les primeres nevades a més de 800 metres
- Fred polar En aquesta zona de Catalunya la sensació tèrmica ha estat de -34ºC
- El règim d’Assad cau després de 13 anys de guerra civil
- La tribuna El raspall de Tarradellas
- L’estabilitat de la legislatura Sánchez rebutja sotmetre’s a la qüestió de confiança a què el desafia Puigdemont
- Feijóo dubta de les intencions de Junts i reclama eleccions
- Reacció. Un 20% del producte Les peixateries donen suport a l’aturada
- Revisió de quotes Els pescadors protesten per evitar que els deixin pescar només 27 dies a l’any