Catriona Ward: un bagul ple de malsons

I no és casualitat. La guanyadora del premi Shirley Jackson de novel·la de misteri explica, en la seva visita al Celsius 232, el Festival de Terror, Fantasia i Ciència-Ficció d’Avilès, què és el que la va portar a aquest gènere, en què ha triomfat internacionalment amb ‘La casa al final de Needless Street’. Va ser tornar cada estiu a una mansió de Dartmoor, als paratges erms de Devon. «Aquesta experiència que vaig tenir des dels 13 anys és el terror més profund que he experimentat mai. Noto que l’estic introduint a totes les meves novel·les. De nit, notava realment una mà que m’agafava per l’esquena i em treia del llit i em feia caminar. Continuo experimentant aquestes al·lucinacions, tot i que quan vaig fer els 30 ja van tenir un diagnòstic, com al·lucinacions hipnanògiques, i continuo tenint la mateixa por. Va ser terrible descobrir que tot i que em canviés de casa aquestes experiències m’acompanyaven, així que no era la casa la que estava embruixada, era jo qui ho tenia dins. Al descobrir la temàtica gòtica en la novel·la crec que vaig descobrir el bagul perfecte on posar aquesta por, traslladant-la a les meves novel·les. Les novel·les de misteri són un bon lloc per tractar la por i la pèrdua».

‘La casa al final de Needless Street’

«I on transmetre-la», afegeix. Perquè a l’altra banda hi ha un lector a qui el fascina l’horror: «El que ens dona el terror és que puguem tenir un espai en què puguem parlar, llegir, sobre coses de les quals no es permet parlar quan creixem i ens fem adults. El terror ens fa sentir menys sols, ja que pensem que hi haurà altres persones que sentiran la mateixa sensació que nosaltres sentim davant certes escenes. Com a escriptora poso les meves pors a les pàgines que escric i espero que el lector m’acompanyi en el viatge i noti la por que jo he dipositat allà».

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Amb dues novel·les ja traduïdes a Espanya per Cristina Macía per a l’editorial Runas, ja podem veure altres constants de l’obra de Ward. El narrador no confiable, enganyós: «El narrador en primera persona, de qui no ens podem fiar, és –diu Ward– el que dona realisme a les històries. Nosaltres mateixos no sabem quina informació és rellevant, de qui fiar-nos, què faran les persones que són al nostre voltant». Les identitats esmunyedisses: «El que més espanta no és no saber on és el monstre, sinó no saber quina part de nosaltres és el monstre. Per mi el més terrible és no saber qui ets, no conèixer els nostres secrets interns, explorar el nostre jo profund. No hi ha res més terrorífic que no conèixer-se un mateix, no saber de què ets capaç». La malaltia mental; però amb compte: celebra no haver estudiat a fons el trastorn d’identitat dissociatiu (TID), abans conegut com a desordre de personalitat múltiple (DPM), fins després d’haver escrit les seves novel·les: «Va ser millor tractar-ho des del meu jo abstracte, perquè quan escrius sobre persones reals has d’anar molt amb compte sobre com les exposes. El que intento és no perpetuar els estereotips del gènere del terror sobre les malalties mentals. Crec que no es tenen en compte les percepcions de les persones que les pateixen».

‘La pequeña Eve’

I animals. Un escurçó real o mítica a ‘La pequeña Eve’. La gata Olivia a ‘La casa al final de Needless Street. Potser el personatge que més li agraeixen els seus lectors. Una gata robaescenes. «Quan vaig plantejar aquest personatge ja sabia que seria part de la història central però no sabia que s’apoderaria de la història d’aquesta manera, que seria el centre moral de la novel·la. D’alguna manera, a més de ser un element que dona confort, que tranquil·litza Ted, crec que és necessari per al lector, dona un contrast amb la narrativa fosca. ¡És la naturalesa dels gats, apropiar-se del protagonisme! En resum, és la història d’un gat que resol un crim».