Eduardo Casanova: «Guanyar a Karlovy Vary ha sigut com una abraçada després d’exorcitzar els meus dimonis»

Fa 40 hores que no dorm, però es troba tan lúcid i sincer com sempre. Li havia caducat el DNI abans de viatjar i ha hagut de fer escala a Frankfurt. En 24 hores ha agafat quatre avions fins a tornar a casa seva a Madrid i atendre’ns i explicar-nos la seva experiència aquests dies. 

«Karlovy Vary és gairebé com un univers paral·lel. És una ciutat termal plena de banys guaridors amb una barreja de turisme entre esnob i kistch i, enmig de tot això, un festival de cine d’autor», explica el director acabat d’aterrar a Espanya.

Reconeix que es va posar molt nerviós quan va tenir lloc l’estrena dins el marc del festival amb aquesta fauna tan variada i, mentre es projectava, a punt de la taquicàrdia, es va començar a fixar en la reacció d’una de les espectadores, una senyora que es tapava els ulls constantment. «Crec que se’n vola anar i vaig pensar que horroritzaria tothom», comenta. Tanmateix, l’acollida va ser formidable, una cosa que s’ha traduït en un premi que el director no esperava perquè, com assegura, li semblava impossible guanyar res amb una pel·lícula tan especial. «Molta gent pot pensar que tinc un ego enorme, però soc una persona bastant humil i en realitat tinc el mateix complex d’inferioritat que els meus personatges, que són una mica com un transsumpte de mi mateix. Que tenen complexos, que es troben friquis o rars, també dissidents. I amb aquest guardó m’he sentit abraçat després d’exorcitzar els meus dimonis».

Pel·lícula catàrtica

‘La piedad’ ha sigut una pel·lícula amb què el director ha tancat un cicle, que l’ha regirat i que ha sigut profundament catàrtica. «En comparació, ‘Pieles’ és una pel·lícula per nens, amb un final conciliador. ’La piedad’ és més dura, més pessimista, perquè bàsicament parla que la llibertat que ens venen no existeix en cap esfera de la nostra vida. Ni en les relacions, ni tan sols en la nostra soledat». Per això estableix un paral·lelisme entre la relació tòxica entre una mare i el seu fill i el règim de Corea del Nord per parlar dels tipus de dictadura, tant en l’àmbit íntim com en l’històric i polític, així com dels monstres en totes les seves formes. 

En el seu discurs d’agraïment va tenir paraules per a la seva mare, el seu representant, Antonio Abeledo, per als intèrprets de la pel·lícula, entre els quals hi ha Ángela Molina, Manel Llunell, Macarena Gómez, Ana Polvorosa, María León o Antonio Durán ‘Morris’, així com per totes les persones que es troben oprimides per la seva sexualitat o la seva manera d’expressar-se. També per al seu psiquiatre. «A la gent li fa pànic sentir que diguis que estàs en tractament, però és necessari visibilitzar les malalties mentals, perquè la taxa de suïcidis està pujant de manera preocupant, així com el consum d’ansiolítics i antidepressius. Tothom està deprimit i, si no ets una persona privilegiada no et pots tractar, perquè l’assistència de la Seguretat Social és una merda».

Notícies relacionades

Del narrador com a ventríloc

Guerra civil versemblant

El director assegura que a través de ‘La piedad’ ha intentat explorar les bretxes de la seva pròpia salut mental, un tema que continua sent tabú en la nostra societat. «És la pandèmia més perillosa que estem vivint, perquè és silenciosa, però també destrueix i mata», assegura.

El director, que en aquests moments està preparant una sèrie sobre Nacho Vidal protagonitzada per Martiño Rivas, continuarà el seu periple de festivals amb ‘La piedad’ fins que s’estreni als cines. La seva pròxima parada, Corea del Sud al BiFan que se celebra a Bucheon, d’aquí al Canadà, Austin i Estrasburg. Assegura que la pel·lícula no és ni difícil ni experimental, que en aquests moments es veu pròxim al cine de Cronenberg i que per primera vegada s’ha acostat al terror més pur. Un còctel de sensacions en què el color i les ombres s’ajunten per conformar una experiència estètica al límit.