‘Tron’, 40 anys de la pel·lícula que va profetitzar el metavers

El festival de Sitges va anunciar a finals de juny que la seva edició del 2022 rendiria homenatge a ‘Tron’ pels seus 40 anys, però sobretot per la seva condició de pel·lícula trencadora que va introduir en el cine de gran format avançats conceptes com la realitat virtual, la hiperconnexió digital i el (llavors inexistent) metavers. El film, en efecte, relatava la història d’un programador, Kevin Flynn (Jeff Bridges), a qui un malvat tecnològic roba un exitós programa, i que per demostrar l’estafa intentarà entrar a l’ordinador central de la corporació. El que Flynn no sap és que el computador té consciència pròpia i, després de convertir-lo en una amalgama de bits, li succionarà l’interior virtual. Allà, el nostre heroi s’haurà d’enfrontar a programes (o ser ajudat per aquests) que, en realitat, són avatars dels seus creadors, en un al·lucinant viatge al metavers ‘avant la lettre’. No en va, Mark Zuckerberg tenia només dos anys quan es va estrenar ‘Tron’.

‘Tron’ no és la primera pel·lícula amb efectes gràfics tridimensionals generats per ordinador, ja que aquest honor sol recaure en una breu seqüència de ‘Mundo futuro’ (Richard T. Heffron, 1976), però sí que va ser pionera absoluta a l’hora de parlar loquaçment el llenguatge de la iconografia informàtica. Fascinat pel món dels videojocs, el director Steven Lisberger va presentar a Disney un projecte amb l’embrió de ‘Tron’ (un guió, els ‘storyboards’ i el pla d’efectes visuals) i la productora va acceptar l’estimulant repte, tot i que el resultat en taquilla seria decebedor. Ningú dubta avui que es tracta d’una pel·lícula de culte, però fa 40 anys el públic encara no estava familiaritzat amb el concepte de la realitat virtual ni amb la imatgeria digital d’aquests fascinants circuits d’ordinador en què els humans es convertien en simple informació binària.

Dels 96 minuts que dura el film, menys de la meitat són de naturalesa digital. L’acció es va rodar en blanc i negre, i es va acolorir amb tècniques tradicionals de fotografia i rotoscòpia, cosa que li atorgava aquella estranya textura que evocava al vell cine de Méliès. Tot i que sembli mentida, ‘Tron’ no va ser nominada als millors efectes visuals, ja que llavors l’Acadèmia de Hollywood no tenia en compte els trucs generats per ordinador.

Gairebé tres dècades després de l’estrena del film, ‘Tron: Legacy’ va fer reviure la fantasia infogràfica amb un pressupost infinitament més alt –17 milions d’euros davant 170 milions, totes les inflacions incloses–, però resultats més discrets, amb el fill del personatge de Jeff Bridges convertit en programador que investiga la desaparició del seu pare. Abans d’aquesta nova incursió cinematogràfica, el film original va generar diversos productes, entre els quals, els videojocs ‘Tron 2.0’ (2003) i ‘Tron: evolution’ (2010), situacions i escenaris d’altres videojocs de Disney i diverses minisèries de còmic plantejades tant com a continuacions o preqüeles del film original: ‘Tron: the ghost in the machine’ i ‘Tron betrayal’. Després vindria una sèrie animada de televisió, ‘Tron: uprising’ (2012-2013), l’argument de la qual se situaria entre el que relaten els dos llargmetratges. Daft Punk, arquitectes del ‘french house’, eren tan fans de ‘Tron’ que van acabar component la banda sonora de ‘Tron: Legacy’.

Syd Mead i Jean ‘Giraud’ Moebius, dos visionaris de la fantasia i la ciència-ficció, el primer des del disseny industrial i el segon en el còmic, morts el 2019 i el 2012, respectivament, només van treballar junts en una ocasió, i aquesta va ser el disseny del món electrònic de ‘Tron’, tot i que algunes coses de les aplicades per Moebius a ‘Alien’ les heretaria Mead en ‘Aliens’.

Notícies relacionades

La vida pública, la privada i la secreta

La suor més sexi

Cadascun es va ocupar de parcel·les diferents en la concepció d’aquest món electrònic. El creador del tinent Blueberry i ‘L’incal’ va assumir inicialment el disseny de vestuari i de decorats, mentre que Mead va fer una cosa molt semblant al que el mateix any realitzaria a ‘Blade runner’, la conceptualització de vehicles, tot i que sembla que també va ser el responsable del logotip del film. Peter Lloyd, mort el 2009, implicat en films com a ‘Misión a Marte’ i ‘El dia de demà’ i format en el camp de la il·lustració publicitària, va imaginar-ne els ambients i va supervisar-ne els efectes digitals.

Dels màxims responsables en l’elaboració del film, només Jeff Bridges va seguir amb una carrera ben encarrilada, ratificada amb un Oscar el 2010 pel seu treball a ‘Corazón rebelde’ i amb títols com ‘Starman’, ‘Tucker’, ‘El rei pescador’ i, sobretot, ‘El gran Lebowski’. El seu company de repartiment, Bruce Boxleitner, ha treballat bàsicament en televisió i va repetir en la seqüela. El director Steven Lisberger només ha realitzat des d’aleshores dos films més, ‘La gran persecució’ i ‘Slipstream (La furia del viento)’ –cap d’ells necessitats de cap revisió–, tot i que va figurar com a productor de ‘Tron: Legacy’. Un dels que va participar en el guió, Charles S. Haas, tot i que sense acreditar, va escriure dues pel·lícules de Joe Dante, ‘Gremlins 2: la nueva generación’ i ‘Matinée’, i sembla que la terra se’l va engolir després. Wendy Carlos venia avalat per la música electrònica de ‘La naranja mecánica’ i la seva contribució a ‘La resplendor’, però després de ‘Tron’ no ha fet res més en cine.