Art

Els frescos arrencats i dispersats de Carracci ja estan reunits a Barcelona

Una exposició al MNAC explica el periple i les fosques llacunes del conjunt mural del pintor més important del barroc italià

Annibale Carracci (Bolonya, 1560 - Roma, 1609) va ser el pintor més important del barroc italià, ja molt famós en la seva època. Mort als 49 anys, el seu últim gran treball va ser la capella Herrera, un conjunt de frescos amb una peripècia al darrere en què encara hi ha fosques llacunes. Arrencades el 1833 de les parets on van ser pintades a Roma, entre 1604 i 1605, les 19 pintures que el componien van ser dispersades i, per això, gairebé oblidades. Ara, per primer cop des de llavors es tornen a reunir juntes, les 16 que es conserven, en una de les sales del Renaixement del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), després de ser exposades primer al Prado i abans de viatjar al palau Barberini de la capital italiana.

Coorganitzada pels tres centres i amb un cost de 293.000 euros, l’exposició ‘Annibale Carracci. Els frescos de la capella Herrera’ es podrà veure a Barcelona fins al 9 d’octubre amb un muntatge diferent del de Madrid, posant èmfasi en l’espai arquitectònic, aixecant les pintures com si pengessin de les parets. Està comissariada pel conservador de la pinacoteca madrilenya Andrés Úbeda, que ha anat seguint el periple d’aquest «conjunt mural que ja era extraordinàriament cèlebre al segle XVII a Roma i que va aconseguir nombroses referències elogioses».

Revolució pictòrica

«Carracci, amb Caravaggio, va ser un dels responsables d’un moment de gran revolució en la pintura romana i europea del barroc. Eren una generació de joveníssims artistes llombards i bolonyesos que van contestar l’art conceptual prevalent que anava perdent el contacte amb la realitat, com per exemple el manierisme d’El Greco, i van propugnar un model diferent que arribava a la realitat no a través d’un concepte mental sinó de la natura, de sortir al camp o anar als mercats», explica el comissari, al costat dels directors del MNAC, Pepe Serra, i el Prado, Miguel Falomir.

La fama de Carracci, que havia acabat amb gran èxit la galeria del palau Farnese de Roma, va fer que l’important banquer de Palència Juan Enríquez de Herrera li encarregués una capella funerària per a la seva família a l’església de Santiago dels Espanyols, a la plaça Navona, lloc que representava religiosament i simbòlicament la presència de la monarquia espanyola a la ciutat italiana. Els frescos reflectirien escenes de la vida del franciscà andalús del segle XV Diego de Alcalá, a qui Herrera va pregar per la curació del seu fill malalt.

Però tot i que el conjunt mural no deixaria de rebre lloances, Herrera «va quedar decebut i una mica traït, fins i tot es creu que va arribar a denunciar-lo, perquè ell havia encarregat l’obra a un artista, volia una obra pintada exclusivament per Carracci i no feta juntament amb els membres del seu taller –diu Úbeda–. No va tenir en compte que l’escola dels Carracci tenia un estil col·lectiu, en què cada artista feia una part de l’obra però de tal manera que no es percebessin les diferències entre els diferents autors. Creien en aquesta manera de treballar perquè per ells l’important era la idea i qui la generava, això feia l’artista. És com l’amanuense que va copiar el ‘Quixot’ i Cervantes, que el va idear. Va ser Carracci qui va idear tot el conjunt de la capella».

I va arribar també a pintar alguns frescos abans d’emmalaltir. «Havia tingut diverses crisis però un atac final més greu, el 1605, que creiem que va poder ser una hemiplegia, el va deixar sense poder pujar a les bastides». I va confiar en Francesco Albani per a la majoria de les pintures, que ell va continuar supervisant.

Decadència i ruïna

Amb la decadència de la presència espanyola a Roma i el descens demogràfic es va començar a qüestionar la presència de dues esglésies, una de la Corona d’Aragó i una altra de la de Castella, que a més implicaven problemes de manteniment, assenyala el comissari. «I van decidir abandonar-ne una, la castellana, que amenaçava ruïna». Així que el 1833 van arrencar els frescos (l’operació la va dirigir l’escultor Antonio Solá) i els van transportar a l’Església de Montserrat a Roma, on continua el quadro de l’altar. Eren 19 peces, però només 16 van arribar per mar al port de Barcelona el 1851. No se sap què va passar amb les altres 3.

Notícies relacionades

Ja a la capital catalana hi ha «episodis foscos» que Úbeda no ha aconseguit desentranyar. El destí final havia de ser Madrid, per «millorar el coneixement de l’escola bolonyesa», però no sabem per què la reina Isabel II va acabar regalant les pintures a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i a la ciutat de Barcelona. Tampoc sabem com 7 de les pintures, les més petites, van acabar viatjant a Madrid, al museu de la Trinidad, i d’aquí al Prado, i les 9 més grans es van quedar a Barcelona, que després l’acadèmia va cedir al MNAC».

Restauració

Aquí els frescos es van anar restaurant des de 1992. Al Prado van desaparèixer de les sales d’exposició i no s’han restaurat fins ara, per poder tornar a ser reunits i mostrats junts al públic. Amb ells, dibuixos preparatoris, cedits per la reina Isabel II d’Anglaterra, que permeten veure els frescos perduts, el procés creatiu o la participació dels deixebles, un vídeo explicatiu i llibres d’exèquies dels reis d’Espanya on es veu reproduïda part de la capella. Després del seu pas pel palau Barberiri tornaran als respectius museus, ara ja posats en valor.