La gran festa del rock dur

Judas Priest, déus del metal en el Rock Fest

  • La banda de Birmingham va oficiar de tòtem metaler, celebrant el seu 50è aniversari de carrera, en la jornada final del festival al parc de Can Zam

  • La jornada va acollir també altres atraccions del ram, com la cantant alemanya Doro i el clàssic thrash californià Megadeth

3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

El metal continuarà sent el pària mediàtic, objecte de menysteniment crònic, però s’ha de veure les multituds que continua congregant, valent-se de paquiderms del ram com Judas Priest, banda britànica que aquest dissabte va celebrar els seus ‘50 Heavy metal years’ en la recuperada cita del Rock Fest davant una audiència que va superar els 23.000 assistents. ‘Metal heads’ de variades sensibilitats, de gustos més clàssics o més extrems, gairebé tots compartint codi tèxtil (samarreta negra amb logo de grup i texans) i atents a un programa que, en l’última jornada, va oferir altres reclams apreciats, com Megadeth i Doro, qui va ser la cantant de Warlock.

Amb Judas Priest, el heavy metal es va fer carn (i cuir i tatxes) amb tots els honors i l’aura de guerrers que han lluitat en mil batalles. La seva manera de fer no es pot suavitzar pel tema de l’edat, i a Rob Halford (71 anys), el senyor cantant, li va tocar la part més exigent, forçar les seves cordes vocals fins als aguts més esquius. Situar dos temes de l’àlbum més extrem, ‘Painkiller’ (1991), com a pòrtic i tancament del ‘set’ (‘One shot of glory’ i el titular), va ser un senyal de les seves intencions criminals. 

Clàssics caient a plom

Prement l’accelerador, van caure ‘You’ve got another thing comin’, l’embarbussament de ‘Freewheel burning’ i el joc de guitarres sintetitzades, al seu dia molt discutit, de ‘Turbo lover’. Halford va sortir-ne airós, tot i que abusant una mica del recurs de fer cantar les tornades al públic. Els pesos pesants van caure a plom: ‘Victim of changes’, les versions dinamiteres de ‘The Green Manalishi’ (Fleetwood Mac) i ‘Diamonds & Rust’ (Joan Baez). 

Veure Judas Priest sense K. K. Downing ni Glenn Tipton continua sent estrany, però aquest últim, apartat de les gires des del 2018 pel Parkinson però encara membre oficial, va sortir, com fa quatre anys, per participar del bis. Els seus col·legues li van reservar ni més ni menys que ‘Metal gods’, tema imperial a què Tipton, amb aspecte debilitat, va imprimir el seu caràcter amb les sis cordes, camí de ‘Breaking the law’ i ‘Living after midnight’. Déu del metal, malgrat tot, amb els fans als seus peus.

Pas a la ‘metal queen’

La seva no va ser l’única ortodòxia metalera de la jornada: també hi va ser la valquíria Doro Pesch, una de les primeres dones a marcar territori, als anys 80, en un imaginari tan masculí com el ‘heavy’. La ‘metal queen’ alemanya va lluir poder vocal afrontant temes tan apropiats per a un festival com ‘Raise your fist in the air’ i formulant la seva pròpia versió de la ‘power ballad’ amb la marcial ‘Für immer’, amb base de teclats, abans d’acomiadar-se invocant el seu antic grup, Warlock, en l’intent de speed metal de ‘Hellbound’ i l’himne ‘All we are’.

Notícies relacionades

I una altra marca amb galons, Megadeth, va portar la substància thrash. A l’espera de l’àlbum ‘The sick, the dying... and the dead!’, que ha de veure la llum al setembre, els californians van procedir al repàs de la seva discografia combinant els ecos thrash amb un metal més pla i rampells progressius a ‘Hangar 18’ i el tortuós ‘Holy wars... The punishment due’, inspirat en les guerres de religions i el conflicte irlandès. El seu va ser sempre un metal antibel·licista, com va recordar ‘Peace sells’: «Es ven pau, ¿però qui la compra?», va bramar Dave Mustaine sobre una eixordadora base de doble bombo. Sorpresa: furiosa versió de ‘Four horsemen’, tema que Mustaine va compondre per al primer àlbum de Metallica, ‘Kill ‘em all’.

Últims serrells nobles, a l’espera del tancament amb Kiss, d’un Rock Fest que dissabte de matinada va acollir el power metal de Blind Guardian (sense un dels guitarristes, Marcus Siepen, baixa per covid), i la fantasia gòtica de Mercyful Fate, amb un rearmat King Diamond al capdavant. Aquesta banda danesa va enfonsar arrels en els seus dos àlbums dels 80 i va brindar un tema nou, ‘The jackal of Salzburg’ (el primer en 23 anys), molt afí a les seves essències. Metal amb prefixos power, black o thrash, desplegat durant les tres jornades d’aquest Rock Fest del miracle, revifat i amb la vista ja posada al 2023.