Música

Camarón de la Isla: trenta anys d’una llegenda que continua creixent

El cantautor gadità va realçar la llegenda del flamenc aconseguint ser un referent en aquest art que ha traspassat les fronteres andaluses

3
Es llegeix en minuts

Trenta anys després de la seva mort, José Monje Cruz, Camarón de la Isla, continua sent una llegenda del flamenc. La seva mirada, tímida i penetrant, torna ara als carrers de la seva ciutat natal, San Fernando (Cadis), com si encara es preguntés què va cantar, què va fer per convertir-se en un mite immortal.

Ara que es compleix el trentè aniversari de la seva mort, la seva ciutat natal ha volgut recuperar la seva presència. I Camarón s’ha fet present a través d’un mural gegant d’una fotografia de Joaquín Hernández, Kiki, des de la qual el ‘cantaor’ mira als ulls a tot aquell qui el mira.

El fotògraf de Jerez Juan Carlos Toro s’ha encarregat de convertir aquella fotografia, presa el 1991, poc abans que la urpada del càncer aparegués en la seva vida, en una instal·lació de deu per deu metres des de la qual el ‘cantaor’ pot contemplar també el Centro de Interpretación Camarón de la Isla.En el seu primer any de vida, aquest museu, que allotja el llegat i recorre la història del ‘cantaor’ que va revolucionar el flamenc i el va fer universal, ha rebut 50.000 visitants. Tot i que en el primer semestre d’obertura encara hi havia restriccions d’aforament.

«Ve molta gent jove. Els agrada molt veure la seva roba, les seves coses i fins i tot pregunten pel número de peu que feia», explica una font municipal sobre els visitants d’aquest centre.

Al museu s’afegirà ara, temporalment i per celebrar aquest aniversari, la imatge gegant de Camarón de la Isla que el fotògraf gadità Kiki li va prendre al seu camerino després d’un concert que va oferir el juliol de 1991 a la capital gaditana.

«Camarón era un home de certa timidesa, però a l’escenari es transformava. No era gaire amic dels fotògrafs, no li agradava posar. Aquell dia em van deixar entrar al camerino cinc minuts. Estava assegut amb la seva dona, envoltat de tota la seva família i d’un munt de gent. Li vaig demanar que em mirés, però li costava. De tant insistir, em va travessar amb la mirada; va ser un instant», recorda el fotògraf en declaracions a Efe.

La foto decora ara una façana a l’entrada de San Fernando, la zona per la qual fa 30 anys el fèretre de Camarón de la Isla, mort a Barcelona, va entrar a la ciutat a coll d’una multitud que va trigar hores a portar-lo fins al saló de plens, des d’on l’endemà va ser conduït al seu multitudinari enterrament al cementiri.

Kiki també hi va ser i ha elaborat una selecció de les imatges que va prendre i que conformen l’exposició ‘30 años sin Camarón’, que s’inaugurarà aquest mes.

«El recorregut del fèretre va ser el moment en què Camarón va passar de ser un gran artista a ser una llegenda, un mite. La gent volia acompanyar-lo amb el fervor que es professa a un líder espiritual», recorda Kiki. La presència de Camarón en aquest aniversari serà també musical. Artistes com Carles Benavent (sota), Tino Di Geraldo (bateria), Jorge Pardo (sota) i Rubem Dantas (percussió), mítics músics que van acompanyar Camarón de la Isla en diverses ocasions en els directes i gravacions, acompanyaran Carmen Linares, Lole Montoya, Juan Carmona, Javier Ruibal, Pedro ‘el Granaíno’, La Mari de Chambao i l’illenc Jesús Castilla en la reinterpretació de les seves cançons en un concert que se celebrarà avui, 2 de juliol, a la mateixa zona de San Fernando.

Notícies relacionades

«Trenta anys després de la seva mort, l’ombra de Camarón és molt allargada i inclourà 30 anys més, i 300 més, perquè el seu llegat, les seves maneres, el seu ofici, és tot un aprenentatge», comenta a Efe Jorge Pardo, que als 17 anys el va conèixer en un estudi de gravació de Madrid en el qual es «cuinava» el disc ‘La leyenda del tiempo’. «Vaig acabar gravant en aquell disc i després em va començar a convidar als seus concerts en viu i a algunes gravacions de televisió i dels seus discos», una època durant la qual, amb ell i amb Paco de Lucía, va descobrir que els instruments que ell toca, la flauta i el saxo, també podien formar part del repertori flamenc.

«Vaig descobrir que hi havia una mina, un tresor», assegura Pardo, que creu que Camarón era «més que el gran ‘cantaor’ que ha passat a la història. Era un músic amb una oïda portentosa, tot i que no estigués cultivat acadèmicament». «El que ha deixat en l’afició és tan fort que el seu llegat no pot fer més que seguir creixent», assegura.

Temes:

Flamenc