La muda de pell de Rocío Márquez: «El flamenc no és limitant, m’estava limitant jo»

«Imagina’t aquesta escena: un bloc de pisos i al fons es veu el camp. Al mig hi ha una espècie de terraplè abandonat. Aquest tercer espai és el de les possibilitats, el del joc, on encara es pot fer tot i té molt pocs codis preestablerts.» Així explica la ‘cantaora’ Rocío Márquez (Huelva, 1985) el seu Tercer cielo, el disc que acaba de publicar amb el músic d’electrònica Bronquio (Santiago Gonzalo, Jerez de la Frontera, 1991). Però també és el seu estat vital. A Rocío li brillen els ulls amb aquest nou treball perquè és la porta d’entrada a un espai nou, desconegut, però en el qual desitja endinsar-se. Fa uns dies ho descrivia al seu compte d’Instagram: «Viatge sense retorn al centre del meu ésser».

Márquez té una sòlida carrera a la seva esquena. Va començar quan era petita, compaginant la seva formació amb actuacions infantils locals. La primera vegada que va cridar l’atenció del públic va ser al passar per un concurs de cant, el del Festival de Las Minas de La Unión (Múrcia), un dels més reconeguts per aficionats i aliens. Aquest festival té diverses categories de premis i ella els va guanyar tots el 2008.

Després va començar una carrera en la qual la seva inquietud l’ha portat sempre a aprofundir en la tècnica vocal a través d’una contínua investigació sobre l’origen del flamenc o el treball de ‘cantaors’ de temps pretèrits. Márquez és doctora en Tècnica Vocal en Flamenc per la Universitat de Sevilla. Cada disc, cada projecte, suposa una oportunitat per aprofundir en el flamenc o investigar els seus propis límits.

Però amb Tercer cielo ha volgut anar més enllà. El disc es va forjar des de zero en una trobada postconfinament en la qual ella i Bronquio es van donar tot el temps del món per explorar-se fins a trobar un so per aixecar els 17 temes que componen l’àlbum. «A nivell esquemàtic ho vam veure com una serp, com el canvi de pell per anar a aquest tercer cel. I en tots aquests canvis de pell l’únic que hi ha és inestabilitat».

El resultat són tres blocs de cançons amb tres talls de transició en els quals es manté la rítmica del flamenc sobre la qual es construeix el cant i el so. «Per mi ara té molt sentit el procés, gairebé més que el resultat final», explica. «El resultat és per intentar disfrutar-lo, compartir-lo i acceptar el que vingui». Hi ha cançó popular, debla, ‘verdiales’, un ‘aguinaldo’, un ‘pregón’, buleries, seguidilla, ‘toná’... Tot això passat pel filtre personal dels dos artistes i amb l’acompanyament sonor de Los Melli de Huelva, que van gravar palmes perquè el so fos propi, així com les percussions de Xoan Sánchez i les guitarres de Lorena Álvarez.

La trobada amb Bronquio, un músic de Jerez completament aliè al flamenc que des va començar en el punk i ha girat cap a l’electrònica, no va ser casual. Primer els va unir la discogràfica amb la qual treballa Márquez, Universal Music, que li va proposar a Bronqui que fes un remix d’Empezaron los 40, un dels talls del disc anterior de Rocío Márquez, Visto en el jueves. Després van tornar a coincidir en l’homenatge a La leyenda del tiempo que va organitzar el 2019 el festival de música independent Monkey Weekend a El Puerto de Santa María (Cadis). Allà hi va haver una connexió entre tots dos que els va fer plantejar-se asseure’s a treballar junts.

Però la cosa no va començar bé. La falta de temps no els permetia trobar el moment per crear un projecte des de zero, que era el que buscaven. «Jo, si entro en alguna cosa, hi entro bé», explica Márquez. I llavors va arribar la pandèmia. Les limitacions que va imposar sobre els espectacles amb públic i el temps que els va deixar lliure els va donar ales per reunir-se a la casa de Rocío una setmana de tant en tant i explorar. Ella explica que van traçar un esquema per buscar el seu so: partir del popular, «els rituals», per arribar al «paradís» i d’allà al «tercer cel».

Les lletres de Tercer cielo reflecteixen aquesta idea. L’autoria dels textos passa per Unamuno i Lorca, San Agustín i autors contemporanis com Luis García Montero, Antonio Manuel, Maky Chuca i Carmen Camacho, poeta que ha sigut precisament l’encarregada de revisar i donar sentit i unitat a les lletres. I, tot i que Rocío diu que aborda temàtiques molt diverses, igual que amb el so, el cert és que s’escolta en les lletres aquesta recerca de connexió interior («Voy a parirme a mí misma», canta a Droga dura), aquesta idea de permetre’s el joc, de possibilitat, i la reflexió que guia Márquez des de fa temps: posar en qüestió aquesta noció tan estesa en la societat actual que el consum ens dona llibertat.

La nova Rocío Márquez

El procés de composició d’aquest disc ha coincidit també amb un altre personal de la ‘cantaora’ que bé es pot encaixar en aquest canvi de pell que ella compara amb la de les serps. La trobada es produeix just el dia en què pugen a l’escenari a presentar el disc per primera vegada. Una actuació emmarcada en un festival organitzat per RTVE al Museu Reina Sofía de Madrid amb motiu del Dia Internacional dels Museus. Ella està exultant; al baixar de l’escenari sembla que no toqui de peus a terra. Ni tan sols li preocupen les crítiques que li puguin arribar des dels sectors més conservadors del flamenc. «El meu treball personal en aquest moment passa molt per respectar com ho veu cada un i respectar-me molt a mi», diu, assertiva. «Jo crec que quan et permets fer el que vols de veritat i estàs en calma... És que entenc molt bé tothom. Gloria beneïda a qui no li agradi, és normal».

Dibuixa un gran somriure quan explica el canvi que està vivint amb aquest disc: «M’he adonat que abans m’excusava dient que el flamenc és molt limitant. I no, no és així, m’estava limitant jo. ¿Per què? Perquè volia aconseguir una aprovació, una acceptació, i em feia molta por no tenir-la. De sobte acceptes això i s’acaben els problemes».

Fa temps, en una altra trobada, Márquez confessava com, per guanyar a La Unión, va haver d’aprendre una manera extremadament precisa de fer el cant que incloïa fins i tot les respiracions, però que, després de guanyar-lo, s’avorria de fer-ho sempre de la mateixa manera. Potser per això la seva carrera ha sigut una recerca constant que l’ha portat a acostar-se a altres sons. Al costat de Proyecto Lorca es va acostar al jazz amb el seu disc Firmamento (Universal Music, 2017), i de la mà del gambista Fahmi Alqhai, a la música barroca amb Diálogos de viejos y nuevos sones (Alqhai & Alqhai, 2018).

Ara ha aconseguit trencar aquests límits gràcies a la música electrònica. «M’obre portes infinites», confessa, amb cara de sorpresa. «Penses en qualsevol element sonor i és fàcil d’aconseguir; això em convida, com a ‘cantaora’, a trobar-me en un altre costat a mi mateixa».

Bronquio afirma aquesta confessió de Rocío, perquè és aquest precisament el seu camp de treball natural. Ella, de sobte, deia que volia provar una campana i ell l’aconseguia de moment en un banc de so. Per a ell, que és l’altra meitat de Tercer cielo, aquest projecte també és un punt d’inflexió. Es tracta de la seva primera incursió en el flamenc, un art que no li és aliè perquè va néixer i créixer a Jerez de la Frontera. «Allà el flamenc és present a les festes, a l’escola, en el folklore... Qui té un familiar gitano que canta flamenc en presumeix i sent orgull», explica. «Jo el flamenc el disfrutava a nivell emocional, però quan m’he ficat a treballar-lo, a nivell de rítmica o de tímbrica t’obre una paleta infinita de possibilitats per treballar amb l’ordinador».

Cap dels dos tenia clar on arribarien en la recerca. «No anàvem a buscar res en concret, el final del disc el teníem completament desdibuixat», explica Bronquio. La pandèmia els va donar temps per poder desenvolupar-lo. «Ens ha permès aprendre mútuament».

Habitar el cos, habitar l’escenari

Tercer cielo també és una muda de pell en el sentit físic perquè implica una posada en escena que determina la manera de cantar de Márquez. «Em venia molt de gust habitar el meu cos», explica. «No només l’espai, sinó el meu cos, habitar-lo d’una altra manera».

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

Per aconseguir-ho ha treballat amb Antonio Ruz, coreògraf, i Roberto Martínez, responsable de l’escenografia dels seus concerts. «Permetre’m això i veure la connexió que puc tenir amb la veu a partir del moviment ha sigut un altre motor d’aquest projecte. Pensa que el so d’una nota canvia només amb la posició del cap... ¡És que hi ha tantes portes!».

Ara preparen les presentacions del disc en directe, un altre canvi de pell en el qual estan treballant per traslladar a l’escenari la seva proposta. Ho faran en teatres, on podran portar la seva posada en escena completa, però també en festivals d’estiu, als quals aniran amb un format més limitat. «L’espai hi influeix i les circumstàncies, també –explica Bronquio–, però mirarem de fer el mateix a Jerez que a París. En tenim moltes ganes».