Obituari

Mor Juan Diego, l’actor provocador

  • L’actor, sevillà de naixement, mor als 79 anys després d’haver-li agradat interpretar personatges extrems, ideals per al seu estil extravertit, de vegades tan provocador

3
Es llegeix en minuts
Quim Casas

Sevillà de naixement, l’actor Juan Diego ha mort aquesta matinada en una clínica madrilenya, als 79 anys, després de patir en els últims temps diverses malalties. És una part indissociable del cine espanyol de finals de la dictadura, tot i que havia debutat a les pantalles a mitjans dels 60. Li va agradar interpretar personatges extrems, ideals per al seu estil extravertit, de vegades tan provocador.

El 1966 va formar part del repartiment de ‘Fantasía... 3’, un curiós film d’Eloy de la Iglesia inspirat en contes dels germans Grimm i a ‘El mago de Oz. Aquell any va protagonitzar també diverses entregues d’‘Estudio 1’, l’espai de dramàtics de TVE. Repetiria amb De la Iglesia amb ‘Algo amargo en la boca’ (1969) i apareixeria en una coproducció d’Ettore Scola, ‘El demonio de los celos’ (1970), juntament amb Marcello Mastroianni, Monica Vitti i Giancarlo Giannini. Un altre dels seus moments d’aquesta època, també a ‘Estudio 1’, seria l’adaptació realitzada el 1972 de ‘Muerte de un viajante’, d’Arthur Miller.

La televisió –‘Suspiros de España’ i ‘El pícaro’, totes dues de 1974– va ser alternant-se en la seva carrera amb el teatre, en el qual havia debutat el 1957, i amb un cine d’arrel més independent, cas de ‘Yo creo que…’ (1975), film experimental sobre el mateix cine realitzat per Antonio Artero.

Moviments antifranquistes

L’estil de comèdia negra que manejaria José Luis García Sánchez li aniria com anell al dit, treballant amb ell a ‘Colorín colorado’ (1976), ‘La corte de Faraón’ (1985), ‘Pasodoble’ (1988), ‘La noche más larga’ (1991) i ‘Tirano Banderas’ (1993). També va participar a ‘Dolores’ (1981), el documental de García Sánchez sobre Dolores Ibárruri, La Pasionaria, una cosa molt conseqüent tenint en compte l’activitat desenvolupada per Diego en els moviments sindicals i antifranquistes dels anys 60.

També el van atraure els projectes una mica a contracorrent sense desdenyar un cine més comercial. Així va intervenir a ‘El buscón’ (1979) de Luciano Berriatúa, adaptació de la picaresca de Quevedo, o ‘Cuentos eróticos’ (1980), una col·lecció de disquisicions tragicòmiques sobre el sexe; Diego i Ana Belén van protagonitzar l’episodi d’Emma Cohen, ‘Tiempos rotos’.

Una de les seves fites seria la composició del personatge del señorito Iván, el terratinent obsessionat amb les caceres de ‘Los santos inocentes’, versió de la novel·la de Miguel Delibes realitzada per Mario Camus el 1984, triomfadora aquell any al festival de Cannes. Es va convertir llavors en un rostre habitual del cine rural i mesetari amb les seves aparicions a ‘Jarrapellejos’ (1988) o ‘El 7º día’ (2004).

Un altre dels moments importants de la seva carrera va arribar a l’acceptar donar vida a Francisco Franco a ‘Dragon rapide’ (1986), el film de Jaime Camino ambientat en els dies imminentment anteriors a la sublevació, el juliol del 1936. Va ser una gran caracterització, sense caure en la paròdia gratuïta.

Televisió i cine a contracorrent

Notícies relacionades

Va continuar sent requerit pels directors més importants d’aquells anys, com Fernando Fernán Gómez –‘El viaje a ninguna parte’ (1986)–, Gonzalo Herralde –Laura, el cielo llega de noche’ (1987)–, Carlos Saura –per a qui va fer una altra de les seves millors interpretacions, la de Fra Juan de la Cruz a ‘La noche oscura’ (1989)–, Imanol Uribe –‘El rey pasmado’ (1991)–, Bigas Luna –‘Jamón, jamón’ (1992)– o Luis García Berlanga, amb el qual va treballar al film pòstum del director, ‘París-Tombuctú’ (1999).

A partir del 2000, va continuar alternat la televisió, amb ‘Padre coraje’ (2002) o ‘Los hombres de Paco’ (2005), per exemple, amb més propostes cinematogràfiques a contracorrent, cas d’‘Smoking room’ (2002), ‘Torremolinos 73’ (2003), ‘El triunfo’ (2006) –adaptació de la novel·la canalla de Francisco Casavella–, i ‘ncierta gloria’ (2017) o la seva presència al film del mexicà Arturo Ripstein ‘La virgen de la lujuria’ (2002). Un dels seus últims papers va ser el de Daniel ‘El Guitarras’ a ‘El Cover’ (2021). Va guanyar tres premis Goya, un per ‘Vete de mí’ (2006), per la qual també va obtenir la Concha de Plata a Sant Sebastià.