CRÍTICA DE LLIBRES
‘Peluquería y letras’ de Juan Pablo Villalobos: sobre l’èpica domèstica
L’escriptor mexicà, establert a Barcelona, afila la seva irreverència en un llibre breu però gran en intencions sobre la felicitat
«Éramos felices y comíamos tacos, butifarras y feijoada. Éramos tan felices que yo me podía permitir escribirlo desvergonzadamente al inicio de un libro, como si fuera el final». Així s’inicia ‘Peluquería y letras’ de Juan Pablo Villalobos (Mèxic, 1973), cita que conté l’embrió de tota la història que es narrarà. Una ficció amb caires autobiogràfics, que ja són una marca en la seva escriptura, almenys, des de ‘No voy a pedirle a nadie que me crea’ (2016), i amb escenes conjuminades des de la irreverència, l’humor hilarant i els repetits equívocs i malentesos. Un llibre la delirant trama del qual tensa l’arc entre el real i l’imaginari apostant-lo tot no a un final feliç, que també, sinó a aquest inici ancorat en l’alegria, una mica menys corrent avui dia, com si el que es volgués narrar fos, en realitat, el que hi ha més enllà del final del conte, aquest que promet «que van ser feliços i van menjar anissos».
Ha escrit Villalobos una novel·la sobre l’èpica domèstica, sobre els gestos banals que es van enllaçant els uns als altres per acabar component un intens quadro familiar, personalíssim, ple d’escenes desbaratades, quan no surrealistes, que semblen erigir-se en nota a peu de pàgina d’«Evasión» de César Aira. Però no ha de confondre el lector aquesta lleugeresa i brevetat del llibre perquè aquest és el més personal de l’autor i potser el més incisiu políticament. És també una lliçó sobre la importància de la digressió en la construcció de la trama i aquell que explicaria de manera més precisa, com volia Raymond Roussel, com va escriure Villalobos alguns dels seus altres llibres.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
