Crítica d’‘Una historia ridícula’, de Luis Landero: naufragi existencial

Mapa emocional

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Per això el paradoxal que sosté aquesta novel·la, feta d’«un petit equívoc» i ancorada en una constant confrontació entre el sobrenatural i el quotidià, l’absurd i el lògic, l’individual i l’universal. Per això a Marcial Pérez Armel, que mai parla en va, li importen més en el seu discurs monolític «els temes que les peripècies, la filosofia més que l’acció. De manera que això és la història de la meva vida i un assaig sobre mi mateix». A través dels pensaments privats de Marcial va apareixent davant els ulls del lector el mapa emocional d’un personatge eloqüent en el seu verb, però patètic en la seva figura. Elegant en els seus raonaments, però pervers en les seves accions. Subtil en el seu interior, però ridícul per fora. Ambigüitat decisiva en un «informe o document narratiu» amb què el lector queda també obertament confrontat. Aquell Marcial que relata els seus amors i desamors, els seus treballs i els seus dies, els seus afanys per ser escriptor i filòsof i estar així «a l’altura de les circumstàncies» (leitmotiv de tota la novel·la), aquell Marcial que treballa en una indústria càrnia i que perd el cap per la Pepita és, en definitiva, «un paio perillós» que confon el real amb l’imaginari, la bondat amb la maldat, l’amor amb l’odi i la vida amb la literatura. 

Serà una història ridícula en la mesura que sigui també tràgica, «feta en principi d’amors platònics, d’odis no menys platònics, de pensaments profunds, de gent escollida entre els més cultes, d’altes passions i nobles ideals». I serà tràgica en la mesura que sigui ridícula. Perquè Landero sap prou bé que els seus personatges de paper tenen doble fons, juguen a ser bondadosos quan estan situats al vòrtex de la maldat quotidiana que els assola per persona interposada. I perquè que bé que sap Landero tancar una novel·la cap a l’inoblidable clímax apoteòsic al qual ha conduït el lector magistralment. Extraordinària. Una altra vegada.