Crítica de llibres

‘Mamut’, d’Eva Baltasar: amb sabor de xai a la boca

L’autora serveix l’entrega més fosca de tríptic sobre la maternitat, no per menys perfilada poc nociva

Eva Baltasar tanca el tríptic sobre la maternitat amb ‘Mamut’ (Club Editor) una novel·la protagonitzada de nou per una dona esquerpa i antisocial —lesbiana, per descomptat—, que desitja engendrar vida. L’heroïna de ‘Mamut’ té 24 anys quan fuig de la ciutat, de la gent i d’una vida laboral alienant. Va a parar a una antiga masia, aïllada i sense comoditats (per no tenir, la casa no té ni lavabo), en dues paraules: el paradís de qualsevol solitària automarginada. Aquí aquesta supervivent de la contemporaneïtat aprèn a conviure amb els seus nous veïns, gats (als quals extermina aguditzant l’enginy a l’estil Robinson Crusoe), un gos que truca a la seva porta, les seves ‘amigues’ les puces i un pastor igual de tosc que, tanmateix, sembla apreciar la seva companyia.

El seu objectiu ara —fa olor de Thoreau— és l’autarquia. Aprèn a fer pa, menja costelles de xai, regal del pastor. Els homes són simples portadors d’esperma. El sexe amb ells sempre és fred, cru i interessat: el preu que cal pagar per quedar-se prenyada.

Notícies relacionades

Com als llibres anteriors, el relat és una excusa per desplegar la mirada poètica de l’autora, una mirada afilada que llesca la realitat absurda es miri per on es miri. El súmmum de la paradoxa s’encarna en aquesta jove que es desviu per uns xais nounats. Els alimenta de nit amb maternal fervor i, alhora, passa de llarg de la seva pròpia maternitat preguntant-se com contribuir a un món que s’enfonsa. Però tampoc cal buscar tres peus al gat.

Sens dubte, és l’entrega més fosca del tríptic, la menys perfilada també, però no per això menys nociva. Més que la trama, destaca el sabor de boca que deixa ‘Mamut’, un gust de ferro, de sang, de xai.