‘L’oreneta’, matemàtica sentimental

Una professora de cant rep un aspirant a alumne. Li explica que necessita classes, que vol preparar una cançó, ‘L’oreneta’, per cantar-la en la cerimònia d’homenatge a la seva mare morta. Aparentment no es coneixen, però aviat comencem a percebre que la situació no és el que sembla. Amb un matemàtic sentit del ritme i la tensió, la història es va pelant com una ceba, i cada capa és un gir astut que porta fins al clímax expiatori. Tot passa en temps real, una única escena que fa encara més meritori l’encreuament entre versemblança i sentimentalisme desencadenat. 

Notícies relacionades

Uclés guanya el Nadal amb una carta d’amor onírica a Barcelona

Les lectures més esperades per al 2026

Si a primera fila asseguéssim mestres del melodrama tan dispars com Douglas Sirk, Rainer Fassbinder i Tony Kushner, segur que s’aixecarien a aplaudir entusiasmats. Perquè a més d’arquitectura de manual funcionalista, els fonaments de la peça es revesteixen de política. Clua va escriure aquesta història sobre el dol, la culpa i la redempció a causa de la ràbia per l’atemptat d’Orlando del 2016. Un atac contra un club gai, una matança contra un col·lectiu transformada en un símbol de la desídia moral de la societat, que és el germen de la intolerància. 

El director Josep Maria Mestres repeteix després d’haver dirigit la versió madrilenya amb Carmen Maura, que ara passeja el text per París. Així, des de la subtilitat i la invalidació de l’histrionisme, la posada en escena brilla en detalls engegantits per la proximitat de l’escenari a dues bandes. Repeteix també Dafnis Balduz en un paper que no té res de secundari i que sembla fet a mida de la seva capacitat per transmetre tendresa. Emma Vilarasau, per la seva banda, encerta en la dimensió continguda del seu personatge, frenant qualsevol impuls de lluïment innecessari. Seva és la tensió que s’acumula fins a provocar en el públic la llàgrima tan hàbilment buscada.