Rigoberta Bandini, més gran que les seves cançons al Palau

El concert del Festival Mil·lenni, que es va programar molt abans de la preselecció eurovisiva, ens va projectar una artista segura del seu personatge, vestida amb una faldilla prisada, botes altes i oferint un aspecte de noia d’institut de 1969-70, capaç de cantar amb propietat i de recordar-nos que és una actriu (i una dobladora de precisa dicció) i que es mou entre la pulsió feminista i el distanciament irònic. Tres ballarines amb moviments estètics no normatius i tres efectius més en tasques musicals: els seus cosins Belén Barenys (cor) i Juan Barenys (percussió electrònica) i la seva parella, Esteban Navarro (teclats). Tema de família i molta complicitat domèstica en l’ambient: «¡Això és molt fort!», va exclamar davant la vista del Palau dempeus en la primera cançó, ‘In Spain we call it soledad’.

De quatre grapes

Notícies relacionades

Rigoberta Bandini 10 coses que has de saber sobre l’autora de la cançó de l’estiu cerveser

‘L’estrany’ de Camus segons Ozon

Rigoberta es va delectar en les seves bases d’electro-pop amb lliscants prefixos ‘euro’ i ‘italo’ com ‘Fiesta’, un tema amb un ‘la-la-la’ coral que hauria alegrat Abba (com la tornada de ‘Julio Iglesias’) i, ja en el tram final, en la llenguallarga ‘Perra’, una de les seves cançons més inspirades, culminada amb una celebrada coreografia de quatre grapes. Altres punts del repertori, tot i que van ser resolts amb la seva simpatia natural, van resultar menys exitosos, incloses les versions de ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’ (Sisa), ‘Corazón contento’ (Bastonet Ortega a través de Marisol) i la nadala ‘El tamborilero’, amb vista al vell ‘electroclash’ i el concurs de la barbuda ‘performer’ Tadashana.

Per ara, la figura de Rigoberta Bandini supera el seu cançoner i, mentre aconsegueix omplir-lo de més contingut (musical), ens va quedar un reduït grapat de fites que insinuen un camí a seguir. Amb el seu clímax en aquest ‘Ay mamá’ de devastadora complexió que va senyorejar al Palau sense arribar a descobrir pits terraqüis ni sostenidors, camí d’un número pop més convencional, ‘A ver qué pasa’, i de la fosa introspectiva de ‘Too many drugs’. Malgrat les visibles carències, allò va ser una festa.  A tot això, ¿què importa ja Eurovisió?