David Jiménez Torres: «Hi ha certa vergonya en el fet de no dormir bé»

David Jiménez Torres (Madrid, 1986), professor, escriptor, periodista, autor de Nuestro hombre en Londres, sobre Ramiro de Maeztu, altres assajos com El país en la niebla i La crisis que cambió España, a més de la novel·la Cambridge en mitad de la noche, fa anys que dorm malament. Conseqüència d’aquesta realitat insomne que marca la seva vida és aquest llibre, El mal dormir (Libros del Asteroide), que subtitula Un ensayo sobre el sueño, la vigilia y el cansancio. A l’hora que quedem, les onze del matí, ja comença a avenir-se amb el dia que l’espera.

¿Què diria que és dormir bé?

Doncs per mi dormir bé seria aixecar-te i comprovar que has dormit vuit hores, et sents completament descansat i et disposes a disfrutar el matí.

¿Tarda a despertar-se?

En termes de temps, no. El que passa és que sí que sento que el cervell no comença a estar despert fins ja ben entrat el matí. I aquesta és una de les sensacions de dormir malament. Per mi despertar-me és el moment en què començo a sentir-me en ple ús de les meves facultats, i això no em passa quan em llevo.

Deia Kafka que el moment més arriscat del dia és al despertar-se.

Ell sabia del que parlava, era un mal dorment crònic. Però és interessant perquè els seus problemes de son es converteixen en la seva lírica. Barreja bé la idea de la confusió de la nit amb el perill del dia. Tots els protagonistes de la seva obra estan amenaçats per alguna cosa que passa en aquell període del dia. Alguna cosa els amenaça en el matí hostil, però no saben bé què és.

¿Com ha viscut la manca de son en la vida quotidiana?

Tinc l’experiència de sentir vergonya de no dormir bé, sobretot en la vida adulta. És com si continuessis enganxat a ritmes de l’adolescència. I m’ha portat moltes vegades a sentir la síndrome de l’impostor, a no parlar-ne, a vestir-me molt formal per no semblar un zombi, a dir: «¿Què pensaran els altres de mi al veure’m amb ulleres?» Recordo que en la meva primera feina de professor evitava els companys perquè em sentia destruït i no volia que em veiessin així.

¿Sent pena de vostè quan no dorm?

Intento no caure en l’autocompassió, però sí que m’inunda una profunda frustració davant l’arbitrarietat de la vida: per què uns tant i d’altres tan poc, per què uns dormen molt, o dormen bé, i d’altres, molt poc. Potser la teva parella dorm perfectament i tu, no. I ets incapaç d’identificar per què. I sempre serà així. Arriba un moment en què fins i tot la parella intenta evitar el tema.

Potser per por, ¿no?

Potser. De fet, hi ha gent que m’ha dit que prefereix no llegir el llibre per si arriba a sentir-se identificada en alguna cosa o, fins i tot, per si arriba a contagiar-se d’insomni, ha, ha, ha. És que crec que tenim certa idea màgica del son, creure que màgicament es pot esvair.

També hi ha un prestigi del que no dorm, ¿no?

Sí. Va passar amb la llegenda de la llumeta encesa a El Pardo durant el franquisme. La idea que el dictador estava allà sempre, treballant per aixecar Espanya. Es pensa que qui ho fa és perquè és molt treballador. Però no sempre és per això.

¿Es pot adquirir el costum de no dormir?

En general, els mal dorments hi convivim i, simplement, anem tirant. Però depèn del teu temperament: pots ser més estoic o més gemegós. La meva mare, per exemple, és més estoica amb la seva falta de son.

La seva mare, per cert, és l’única entrevistada del llibre.

Sí. És que ella n’és un exemple. I jo, no. Bé, per això he escrit el llibre [rialles]. És estrany el mal dorment que no n’és conscient, però és això: hi ha qui decideix expressar-ho i hi ha qui no.

¿Hi ha una relació entre la maldat i l’insomni? A les pel·lícules, els dolents són dolents tota l’estona. Sempre vigorosos.

Jo crec que hi ha una idea cultural molt forta que el son està lligat a la bona o a la mala consciència. Et diuen que si no dorms és perquè no tens la consciència tranquil·la. Es creu en la connexió entre pecat i dormir malament. Aquesta imatge no es correspon amb la realitat. El fet de dormir malament simplement passa. No és un càstig diví, és el que t’ha tocat.

Hi ha la bella dorment, però no la bella insomne.

Hi ha cert prestigi del creador, generalment masculí, que treballa de nit: el poeta, el compositor... entregat a la seva inspiració.

Però el que dic és que en la literatura no hi ha el guapo insomne.

Bé, hi ha Dràcula.

I Xahrazad.

També. I mira la sèrie de Crepuscle: el vampir pàl·lid guapo.

Diu al llibre: «L’insomni pot destruir la vida d’una persona.»

Sí, és així. La gent amb insomni crònic realment no pot portar una vida normal i necessita un tractament. Jo, per exemple, només soc un mal dorment. Jo estic casat, tinc una filla, rego les plantes..., és a dir: porto una vida més o menys normal. Però sí que tinc por de caure en alguna cosa així i que la meva vida es trastoqui i haver de portar un tractament mèdic.

Hi ha una amenaça que viu l’insomne. Les paraules irrompen quan apaguem el llum, diu. La culpa habita en l’insomni.

Sí, la culpa, l’angoixa, la sensació de les oportunitats perdudes. La hiperactivitat mental arriba a ser anguniosa. Hi ha moltes tècniques de meditació per parar-ho, però jo crec que exigeix una disciplina mental molt forta a què, almenys a mi, m’ha sigut impossible arribar. Per això al llibre proposo que fem les paus amb la nostra ment, que acceptem que la nostra ment es comportarà així en la vigília.

Diu també que l’insomni pot ser el costat fosc de la modernitat.

Aquesta és una tesi molt estesa i que em resulta molt suggerent. Parteixo que el desenvolupament tecnològic va minvant el nostre descans. Em refereixo a la llum artificial i als horaris de son. La industrialització ens ha imposat dormir vuit hores i això és una cosa que no passava abans. Però també la modernitat ens ha ajudat molt: avui tenim uns matalassos meravellosos i habitacions higièniques, sense gaire gent i, fins i tot, sense animals al voltant...

Cita Cioran: «En l’insomni, el temps és el teu enemic.»

Sí, ell era insomne crònic, per cert. I té tota la raó en el sentit que no hi ha ningú més conscient del pas dels segons i els minuts i les hores mentre no s’adorm.

¿I l’excés de feina no provoca son?

Una experiència comuna és estar molt cansat i no aconseguir adormir-te. El nostre cansament d’abans era físic, i això potser sí que indueix més el son, i el nostre cansament d’ara és mental, d’haver contestat molts correus o veure constantment les pantalles, les xarxes socials... Tot i que res d’això és universal. Conec gent molt activa a les xarxes socials i que està tot el dia treballant davant l’ordinador que dorm bé.

Diu també: «Estem cansats, però no ens hem tornat males persones.»

És en el context de les persones amb qui compartim el llit. Aquella enorme sensació de separació i com al matí el mal dorment està més irascible. Passa amb la parella o a la feina. I després entres en la culpa: quina culpa tenen els altres que jo dormi malament. I aquesta culpa et fa rectificar perquè no ets mala persona.

Notícies relacionades

Jeff Daniels com a figura trumpiana

"Volia tombar prejudicis sobre els llatinoamericans"

És que aquest país és un país insomne.

Abans teníem dos trams per dormir: a la nit i la migdiada. A Grècia van fer un estudi de les conseqüències d’abandonar la migdiada i van veure que repercutia en la propensió de malalties cardiovasculars o en el càncer. És a dir: l’abandonament forçat de la migdiada per canvis laborals ha sigut molt destructiu. Per això dic al llibre que hauríem d’anar cap a més flexibilitat horària. Però, és clar, els supermercats han d’estar sempre oberts, els repartidors han d’estar disponibles... Però caldria pensar més enllà del consumidor.