Crítica de ‘The royal game’: escacs contra la barbàrie

‘The royal game’ adapta l’obra pòstuma de Stefan Zweig, ‘Novel·la d’escacs’, publicada clandestinament a l’Argentina el desembre del 1942, gairebé un any després del suïcidi de l’escriptor. Zweig va reflectir en aquest text la brutalitat del poder nazi a partir de la història d’un austríac de classe acomodada que, quan l’Alemanya hitleriana annexiona Àustria, és tancat i torturat psicològicament i físicament en un hotel. És la novel·la que dona títol al llibre la que el manté amb seny, tot i que el seu esperit quedi trencat: els escacs, l’exercici mental que suposa, aconsegueixen aïllar-lo de la realitat en els moments en què el captiveri es torna més funest.

Aquesta segona adaptació al cine de ‘Novel·la d’escacs’ –n’hi ha una versió prèvia rodada a Alemanya el 1960, ‘Juego de reyes’ – s’inicia quan el personatge enfila cap a una teòrica llibertat al port de Rotterdam. Però té la mirada perduda, l’ànima descomposta, el cos titubejant. Els estralls de la barbàrie que mai remetran. El relat va i ve en el temps per mostrar-lo ara i durant el seu captiveri, no sense ensenyar-nos també els moments d’hedonisme i felicitat que va viure abans que Àustria caigués sota el jou nazi. Convé no oblidar la història, ens va dir Zweig en el seu present i ens recorda aquest film en el moment actual.